Només és amor

Dilluns, 30 de maig de 2011

Hi ha gent que pensa que el futbol és una qüestió de vida o mort.
No hi estic gens d’acord. És molt més important que això
(Bill Shankly)

Deia Albert Camus que tot el que havia après sobre la vida i sobre l’home ho havia après jugant a futbol. El cert és que molta gent no entén la trascendència d’aquest esport, ni la força econòmica del seu mercat, ni la influència sentimental que exerceix en cadascun dels seguidors d’arreu del món, més enllà de l’afiliació a un equip determinat.

A l’hora d’intentar-ho explicar, partim d’una premissa bàsica. La vida -i, per tant, el futbol, en el seu defecte- és per a romàntics. No hi ha alternativa. Ens agradi o no, és així. Un dels millors atributs del futbol és que actua com a reflex del que som i del que anhelem i, com a mirall de la vida, en potencia les virtuts i els defectes.

Ben pensat, no resulta tan estrany que en les últimes dècades el futbol hagi assolit una dimensió estratosfèrica com a catalitzador principal de les emocions col·lectives. No és qüestió de dramatitzar, però a falta de líders carismàtics, de mites, d’històries que ens enlluernin i ens guiïn, les masses han abraçat l’esport rei com l’infant que s’aferra a les mans de la mare. Per això actualment el futbol genera ídols a carretades, i els eleva als altars a la mateixa velocitat que defenestra els tòtems caiguts. El futbol no és només un joc fascinant, és molt més que una metàfora de moltes de les coses que ens passen i que experimentem a la vida, encara que només sigui una paràbola instantània, un miratge fugisser. Aquests segons de parpalleig, d’il·lusió, de màgia, és que li confereix una aurèola de relat mític que el fa únic. Ras i curt, el futbol agrada i agermana perquè aporta una certa justícia poètica que a la vida rarament existeix.

Ben mirat, el futbol pot esdevenir quelcom menyspreable des de molts punts de vista. Sí, el futbol vessa de frivolitat i estupidització; que la societat s’hi emmiralli i idolatri personatges d’una complexitat discutible i faci seus discursos plans i demagògics resulta fins a cert punt preocupant; però podem observar el prisma des d’una altra perspectiva, i entendre que la gent, al cap i a la fi, té la necessitat de traspassar els seus neguits i les seves il·lusions a algú altre que els representi. És una actitud covarda, sí, però també dennota una confiança cega en algú que ni tan sols coneixem, i això és encomiable.

Així, de vegades, els Déus de l’Olimp, miseriocordiosos i omnipotents, envien senyals als mortals que els vulguin escoltar i obsevar. I llurs missatges, imperceptibles de vegades, explícits d’altres, revelen als homes una presència divinal que els reconforta i els empeny a desafiar-se a si mateixos i al món que els envolta, a superar els obstacles que s’interposen entre ells i l’objectiu final, el tresor preuat.

En efecte, els últims capvespres de maig anunciaven, a través de periòdiques llengües de núvols grana retallats sobre un cel blau (blau com el blau de Roma que no és enlloc més), un esdeveniment important, una data daurada que les cròniques i les consciències d’arreu recordaran durant molt de temps.

I bé, així va ser, el Barça va guanyar la seva quarta Lliga de Campions contra el Manchester United a l’estadi de Wembley. La història del partit, de les seves circumstàncies, del trajecte recorregut fins arribar-hi, els protagonistes i els antagonistes, vencedors i vençuts, tot plegat forma part d’un corpus narratiu que no dista gaire dels grans relats de sempre, les històries que ens han emocionat durant segles. La simbologia inherent a tot trajecte èpic també és present en el futbol, i es potencia en les cites transcendentals. I poc a poc, a mesura que la simbologia evoluciona, engrandeix l’art del futbol i li atorga una corona de proporcions mítiques.

Després d’uns fets d’una magnitud futbolística i espiritual tan complexa i plena de matisos, els que s’afanyen a treure conclusions, a establir càtedra i a redactar dogmes cometen l’error de no deixar que sigui el temps, el més savi de tots nosaltres, fins i tot més que el diable, qui posi les coses al seu lloc, coroni els herois i els màrtirs, i enderroqui els usurpadors i els conspiradors del tron.

No és hora ni moment, doncs, per escriure la Història. L’únic que podem fer és reflexionar sobre el perquè, aquest és el nostre deure i la nostra necessitat. Com s’explica, doncs, l’èxit del col·lectiu? (Partint en tot moment de la base que hi ha una sèrie d’individus que encapçalen i lideren el grup).

En tractar-se de l’èxit que ens ocupa, tots els camins porten al mateix punt. La resposta a totes les preguntes, la solució a tots els misteris, la clau de tots els enigmes, és, naturalment, un intangible, el més poderós de tots: l’amor incondicional. Res de tot el que s’ha aconseguit no s’explica sense un amor incondicional, ple, absolut, al llindar del mite, tocat per la llegenda. I, com tots els amors d’una naturalesa tan pura, és fàcil d’explicar. Es tracta d’un amor incondicional, primer de tot, a la passió d’una vida, el futbol, amb tot el que això implica: amor al club, a la institució, a l’esperit de la seva fundació i als dirigents que han contribuït a dignificar-la, a potenciar-la, a embellir-la; amor a la gent blaugrana, a tots i cadascun dels aficionats, des del padrí tribuner fumador de Montecristos i rondinaire fins al benjamí que estrena, flamant, la samarreta del nou ídol; amor a l’estadi, l’espai de congregació, de sofriment i d’expiació, d’escola per als menuts i de llibertat per als veterans, l’única i autèntica llar de tots els culers, i amor, així, a totes les “nits màgiques” que han contribuït al forjament de l’èpica i de la memòria col·lectiva, a partir d’una relació particular d’eufòries i tragèdies que és més a prop que mai d’assolir un equilibri definitiu; amor als rostres que omplen els àlbums de cromos, tant els més esgrogueïts com els nous de trinca, perquè no oblidem que no hi ha Guardiola sense Samitier, no hi ha Messi sense Kubala, no hi ha Valdés sense Ramallets, no hi ha Laporta sense Gamper i no hi ha Puyol sense Sagarra; amor a les particularitats d’aquest tarannà tan genuí, tan incomprensible, tan especial, a l’esperit de filiació de famílies senceres, generació rere generació, d’avis a pares i de pares a fills, com un lligam sagrat, un vincle insubstituïble, un llegat preciós; amor a la solemnitat, al valor de citar-se puntualment amb la Història (amb majúscula) als grans escenaris (el paradigma dels quals és una odissea de 20 anys iniciada i closa a Wembley, el Delfos blaugrana), a treballar i esforçar-se per ser millors dia rere dia i per dedicar alguns dels millors moments de la vida a una causa comuna noble i feliç; amor als mestres (amb especial menció a l’escola holandesa) i als deixebles, fruit d’una ideologia de formació que parteix del local per arribar a l’universal; amor a mantenir-se ferm i constant en la defensa dels propis principis, contra la por i la calúmnia, tant en etapes de bonança com en èpoques d’ofensives enemigues; amor a una manera de ser i de fer, a representar amb penes i treballs un país i les seves gents, que, tot trempejant, van empenyent anys a base de passar els dies; amor incondicional a una manera de viure, i per extensió, a la vida mateixa (per això Joan Laporta, el dia del seu comiat, va dir una frase meravellosa que ha passat desaparcebuda i que val la pena recordar: “per viure bé la vida, s’ha de ser del Barça”).

L’amor incondicional és la poció màgica que fa funcionar aquest meravellós engranatge futbolístico-emocional. Els amants de l’esport, en general, i els culés en particular, desitgen que sigui així, mereixen que sigui així. I, per una vegada, els Déus del Panteó futbolístic s’han fet presents per obrir-nos els ulls i recordar-nos el privilegi d’això que vivim, una felicitat (efímera) llargament anhelada, una generació d’herois i d’artistes irrepetible, un espectacle hipnotizador, un viatge homèric.

Un equilibri perfecte entre l’ordre i l’aventura.

Quant a Marc Farràs Piera

Journalist from Barcelona based in London. Student of the Multimedia Journalism (Broadcast) MA at University of Westminster.
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s