Per un grapat de sestercis…

Dimarts, 17 de maig de 2011

Totes les històries tenen un principi, i aquest inici acostuma a ser un viatge. Els primers jueus de Roma van arribar a l’aleshores ciutat dels Cèsars al voltant del 160 aC. Venien d’Eretz (Israel) i fugien de la persecució d’Antíoc, rei siri.

Com tots els episodis de la vida del poble jueu, la història del ghetto de Roma és amarga. Per començar, la paraula ghetto no és pas romana, sinó veneciana. Diu la llegenda que Ghetto és el nom d’una foneria de Venècia on el 1516 foren reclosos els jueus de la ciutat dels canals (en italià, l’acció de fondre metall s’anomena gettare). La història, doncs, ve de lluny. Més enllà de l’anècdota de la foneria, ghetto indicava en general una zona de la ciutat pròxima al riu, pantanosa i de sòl inestable (i, per tant, propensa a malalties i esfondraments), en la qual els hebreus eren reclosos.

El ghetto de Roma, que data del juliol de 1555,  és el segon més antic del món, i va ordenar-ne la construcció el Papa Pau IV, que va imposar als jueus un impost especial per construir una muralla al voltant del Ghetto amb cinc portes per aillar-la de la resta de la ciutat. Els hebreus, doncs, van finançar i consturir la seva pròpia presó. Tots els habitants del Ghetto havien de portar una peça de roba de color groc per poder ser fàcilment identificables, cap d’ells no es podia casar amb cristians, només podien treballar de pescadors o recollint roba usada, i no podien sortir de nit, sota càstig de rebre un bon raig de fuetades.

Malgrat les inclemències i les penalitats, la comunitat jueva no només va sobreviure sinó que va augmentar. Al cap dels anys, 5.000 persones van arribar a viure en una zona minúscula. La manca d’espai va obligar-los a erigir edificis de cinc o sis pisos d’altura sense cap mena de salubritat ni higiene. Res no els resultava fàcil, als jueus, sota l’assot del Vaticà, però com diria Hyman Roth, un gàngster compatriota seu, “no em vaig queixar, i vaig seguir treballant”.

No va ser fins que Garibaldi i les Camises Roges van posar els peus a Roma i van convertir-la en capital el 1870, que el curs del calvari hebreu va donar un tomb. Les muralles van ser demolides, els jueus van adquirir el mateix rang ciutadà que la resta de romans, i molts edificis del barri, l’estat del qual era ruïnós, van ser enderrocats per facilitar la construcció del Lungotevere, les muralles ciclòpies que havien de protegir la ciutat de les inundacions del riu.

Un altre fet clau per a la millora del Ghetto fou la inauguració, el 1904, de la sinagoga més gran d’Itàlia (a la majestuosa Via Catalana, per cert), un edifici elegant dissenyat pels arquitectes Costa i Armanni que combina estètica babilònica i elements Art Nouveau. Un bon pastiche, vaja, en clara dissonànica amb l’harmonia i l’elegància coherents -malgrat el caos aparent- de la resta de la població. El Museu Ebraic de Roma, a l’interior del temple, guarda els testimonis dels 22 segles d’existència de la comunitat jueva a la ciutat.

La història, tanmateix, encara li reservava una altra vosca de rosca, cortesia del Nazisme i la Shoah. A l’alba del dissabte 16 d’octubre de 1943, un batalló de cent soldats alemanys va entrar al Ghetto i se’n va endur 1022 hebreus, entre els quals 200 nens. Els presoners van ser traslladats a l’estació Tiburtina, al nord de la ciutat, i van ser carregats en vagons fins al camp de concentració d’Auschwitz, on van arribar el 22 d’octubre, després de cinc dies de viatge. Només 17 deportats (cap infant) van sobreviure a l’Horror.

El 13 d’abril de 1986, el Papa Joan Pau II va visitar la Sinagoga i va demanar perdó al poble jueu de Roma per tots els sofriments infringits pels seus predecessors. Des del 1982, en què un comando palestí va atemptar contra la Sinagoga i va matar un nen de dos anys, les mesures de seguretat són extremes.

Què en queda, però, avui, del Ghetto, després de tantes penalitats? Resulta que, enmig de la jungla del centre de Roma, el barri jueu apareix com un oasi de tranquilitat i com un dels indrets més fascinants i suggerents de la ciutat. Tot i que la majoria d’edificis antics no han sobreviscut a les inclemències del temps i de la Història, les petjades del passat són profundes, i la marca hebrea, omnipresent. Com tots els calls de les ciutats catalanes, el Ghetto romà és un entremat laberíntic de carrers estrets, pedregosos i serpentejants. De tant en tant, un carrer sinuós i aparentment cul de sac condueix a una placeta encantadora, com la Piazza Matei, al bell mig de la qual regna la Fontana delle Tartarughe, de Taddeo Landini, amb les cèlebres tortugues de Bernini.

No obstant les meravelles del passat i les ruïnes arqueològiques, com l’imponent Portico d’Ottavio, construït per August fa més de 2.000 anys, i que durant 800 anys va ser seu de l’únic mercat de peix de tota la ciutat, el Ghetto és molt més que un museu a l’aire lliure. Els paladars més exigents hi trobaran els racons ideals per completar l’itinerari gastronòmic de la ciutat. La riquesa gastronòmica de Roma és inconcebible sense un plat de carxofes de Da Giggeto o sense una plata de pastes hebrees de la taverna Kosher. El Ghetto, en definitiva, explica un bocí de Roma. Amarg, sí;  trist, també; melancòlic, sens dubte; però també poderós, orgullós i bell. I en explicar un bocí de Roma, explica un bocí de món.

Quant a Marc Farràs Piera

Journalist from Barcelona based in London. Student of the Multimedia Journalism (Broadcast) MA at University of Westminster.
Aquesta entrada ha esta publicada en Città, Llocs màgics. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s