Laura a la ciutat dels sants

Diumenge, 24 d’abril de 2011

La Laura. Ai, la Laura. L’hauríeu de veure, la Laura, tan maca, mentre camina per la Via del Cipresse, i hauríeu de veure la cara que fan els turistes i els mateixos romans, que no se’n saben avenir, de tan radiant com és, tan bonica, la Laura, tota joiosa i innocent, fonent-se amb la llum trasteverina de les tardes d’abril.

Ai, la Laura, que avui sortia trista de casa, i ningú, tret d’ella, no sabia per què. Ni tan sols el vell Antonio, son pare, cinquanta-tres anys servint cafès a Garbatella, que la coneix millor que ningú, i que, ni amb una de les seves llambregades sota les celles molsudes, no es pot ni imaginar el que li passa a la Laura, tan tendra, que ha baixat les escales centenàries del casal amb el cap cot per primera vegada.

Estrenava el vestit estampat negre que es va comprar la setmana passada, aquell vestit de la Via della Scala que tenia ullat de feia mesos i que, tal i com ella havia previst amb càlculs prodigiosament exactes, li acariciava els malucs i la cintura amb una perfecció divinal. Hi tenia la mà trencada, en qüestions estètiques, i el cert és que aquest vestit, que va fer embogir els obrers que pintaven de vermell la façana de la rectoria del barri, li anava com anell al dit. Ningú en tot el rione no tenia el perfil de la Laura, i ella, objecte freqüent de comentaris sucosos a les tertúlies del cafè San Calisto, probablement era la que menys hi pensava. Tal vegada era aquesta naturalitat, que la feia sortir de casa sense pintar, sense recollir-se els cabells, sense mirar-se al mirall, el que la feia tan irresistiblement encantadora.

Prou que s’hi fixava, l’Enzo, el pastisser, cada cop que la Laura passava flotant davant del negoci ancestral dels Faggioli, del qual ell, el tímid Enzo, amb tot just quatre pèls al mentó, seria, algun dia, i si Déu vol, la sisena generació. Un aprenent de matemàtic s’hauria adonat que cada dia, puntualment, a la fornada de les cinc, en sortia una peça malgirbada. Un rodó de mig abonyegat, una punta de croissant esbiaixada, o un canollo esquerdat. Era culpa del pobre Enzo, la destresa precoç del qual resultava insuficient per dissimular el trasbals que li causaven les vuit gambades i mitja que la Laura necessitava per creuar l’aparador del local, des de dins del qual, darrere el taullel, l’Enzo l’esperava cada tarda amb el cor en un puny.

El vestit era francament bonic. Semblava que no pesés, de tan lleuger com era, i hauríeu dit que els colors de l’estampat esclataven com una tempesta de llums espurnejants. Però no hi havia secrets, en aquesta peça tan senzilla. L’únic secret, aquí, era la Laura, tan ingènua, que no es va adonar de com el respectable senyor Matthäus, parlamentari alemany de vacances amb la família, l’examinava atentament des de la terrasseta d’un bar mentre buidava la tercera canya del dia.

El senyor Antonio era respectat, gairebé diríem que temut, arreu del barri. Tothom coneixia el seu tarannà i la duresa del seu caràcter, i les enraonies que circulaven sobre el seu passat partisà oferien més ombres que no pas llums. El senyor Antonio se’n reia, de totes les velles rabiüdes que l’espiaven amb les persianes mig tancades, i es burlava silenciosament dels vells camarades del San Calisto, vells companys de fatigues dels anys daurats de joventut, que en murmuraven tota mena de bestieses dia rere dia. La meitat d’ells ja criaven malves al cementiri Cestio; l’altra meitat, havien sucumbit a les cremors de l’alcohol i esperaven, tremolant de fred com les fulles dels pollancres tiberencs, un infart imminent. El senyor Antonio només tenia una debilitat. Només una, la seva filla Laura. Hauríeu dit que no tenia ulls i amor per ningú més, i segurament tindríeu raó. Per al senyor Antonio, que havia vist món i coneixia de dalt a baix les misèries del seu país, totes les coses bones de l’existència es limitaven a contemplar la filla, única herència de la dona, l’esplèndida Violetta, morta en el part fa vint-i-tres anys. Una eternitat.

La Laura, que en aquell moment atravessava el Vicolo del Cinque a la recerca d’una font -en la qual refrescaria amb la gràcia d’una Diana-, pensava sovint en la mare que no havia conegut, però no n’havia parlat mai amb ningú. Tot el que en sabia era el nom. La resta, ho havia anat deduïnt a partir dels silencis taciturns de son pare i de la seva pròpia fantasia. Uns ulls qualssevol haguessin assegurat que la Laura era d’aquelles persones privilegiades que no patien mai, allunyades del sofriment quotidià del qual tota la gent del districte estava amarada. Però no era pas així. La Laura, tan bella, tan tendra patia, i tant, que patia! Les nits eren un suplici, i a l’alba, incapaç d’aclucar l’ull, eixia sovint del casal i vagarejava inconscientment pels carrerons trasteverins, el seu petit atzucac, el seu laberint particular.

Aquesta tarda, després de la fornada de les cinc, l’Enzo havia sortit uns minuts de l’obrador per anar a buscar unes pastilles que la seva àvia li hi havia encomanat. I a l’Enzo, que era un tros de pa i un nét exemplar, se li ha acudit comprar-li un ram de clavells per fer-li menys amarg el tràngol infinit dels medicaments. Mentre destriava set clavells esplèndids d’un cubell immens, amb la mateixa delicadesa d’orfebre amb què col·locava les ametlles i els pinyons als tortells dominicals, l’Enzo ha vist, a la llunyania, una figura que li resultava càlidament familiar.

En efecte, era la Laura, que rivalitzava en harmonia i lluminositat amb els ocres i els rojos de la Via della Lungaretta. Certament, alguna cosa tèrbola li rondava pel cap, a la trista Laura. De ben segur que son pare no era, ja que el senyor Antonio tenia una salut de ferro i el cap més clar de tot el veïnat. I a la Laura ningú no li coneixia amors ni dèries ni obsessions. Ni tan sols la senyora Giulia, la bruixa del barri, que ho sabia absolutament tot de tothom. No es movia un bri de pols que ella no se n’assabentés. Tanmateix, el secretisme de la Laura havia vençut l’afany de tafaneria de la vella indiscreta. Què podia, ser, aleshores, allò que preocupava la Laura? 

Amb el ram de clavells vermells a la mà, l’Enzo es disposava a creuar el carrer que l’havia d’apropar al seu anhel impossible. Algú li hauria d’haver dit que n’hauria d’haver comprat de negres, perquè en aquell mateix instant, la Laura, tan jove, que badava, embadalida amb un feix de llum que es filtrava entre el fullam, no ha vist el tramvia que tombava rabent la cantonada i que se l’ha emportat per sempre.


Quant a Marc Farràs Piera

Journalist from Barcelona based in London. Student of the Multimedia Journalism (Broadcast) MA at University of Westminster.
Aquesta entrada ha esta publicada en Città, Personatges. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s