Tot esperant Madamfransuà

Diumenge, 27 de març de 2011

La maduresa plena d’aquell cos esplèndid feia parpallejar
l’ull estupefacte i àvid del fill de Posidó

(Camí de Sirga, Jesús Montcada)

El 14 de juny de l’any passat va morir a Sampierdarena (Gènova), a l’edat de 88 anys, una d’aquelles dones anònimes sense les quals la Itàlia del segle XX no tindria sentit. Es tracta de la dona que va inspirar Bocca di Rosa, la cèlebre cançó de Fabrizio de André.

Diuen alguns savis que Itàlia és un país sense veritat. Potser sí, però en qualsevol cas, l’única ocasió en què pot desprendre’s d’aquest estigma és quan mira enrere, cap a un temps remot. Així ho va fer Fellini, per exemple, i així ho va fer de André, en crear aquesta cançó: “L’he escrita així. Per una aflorament incontenible de memòria. Els records m’arriben de molt lluny: dels balls a l’envelat al mig dels camps durant els anys cinquanta, d’un parell de llavis amb perfum de violes, de les costures d’un vestit de seda que desapareixia de la terra promesa, del balcó pintat de verd de la casa de la meva iaia…“.

Bocca di Rosa explica el trasbals que suposa per a un poble de la campanya italiana l’arribada d’una prostituta que aporta una mica de diversió a unes terres plagades de misèria. L’elixir de sensualitat i de luxúria que acompanya l’aparició fulgurant de Bocca di Rosa i els desitjos ocults dels homes del poble xoquen violentament amb la moral conservadora de les dones i amb uns principis corcats per la hipocresia i la impotència.

Poques històries desprenen tanta tristea i s’assemblen tant a la de de André com la de Madamfransuà, l’entranyable prostituta de Camí de Sirga. La criatura sorgida del brillant retrat que Jesús Moncada pinta de la desaparició de Mequinensa sota les aigües s’erigeix en un model perfectament comparable al de Bocca di Rosa. Protagonista indiscutible de l’escenari de l’Edèn, el tètric prostíbul de la Mequinensa d’entreguerres, i cortesana de luxe entre bambolines, el pas de Madamfransuà per les ribes de l’Ebre provoca una autèntica revolució. Una agitació que es recordarà sempre, fins i tot anys després que algú veiés “la madame quan abandonava per sempre el camerino deixant una ploma vermella del vestit de gala perduda sobre el llit desparat“.

Una imatge perfecta per descriure l’amargor d’un comiat forçat. I després de l’adéu, l’espera inútil d’un retorn impossible. Tots es deleixen per jeure de nou al seu costat i gemegar com animals ferits. Tots: el Nelson, el Jaume de Torres, l’Arquimedes Quintana, l’Honorat del Roma, i sobretot l’Aleix de Segarra. Sí, l’entranyable Aleix de Segarra, pintor genial, bohemi irreverent i amant clandestí, que mor oblidat a Mathausen “evocant uns temps feliços a la vora de l’Ebre“. I a partir del desenllaç d’una de les ànimes lliures del poble, retrobem Madamfransuà, que, amagada rere un cognom hebreu, mor al mateix camp de concentració que el seu antic amant. Tot és cendra.

I l’espera eterna i infructuosa del poble de les terres de l’Ebre ens remet al dol dissimulat d’aquest altre poble de la Liguria quan veu marxar Bocca di Rosa.

Per entendre la significació d’aquesta cançó en l’imaginari col·lectiu italià, per veure fins a quin punt els versos de De André formen part dels records idíl·lics d’una generació sencera, només cal dir que, a Itàlia, des de la publicació del disc, el terme “Bocca di Rosa” és un eufemisme utilitzat per referir-se carinyosament a les prostitutes.

Bocca di Rosa, Madamfransuà, … Mil-i-un noms que en el fons sempre expliquen el mateix relat. La mateixa recança i la mateixa passió. Vet aquí una traducció lliure de la cançó de de André. Vet aquí la història d’una dona anònima a qui deien Bocca di Rosa.

Li deien Boca Rosada
plena d’amor, plena d’amor
li deien Boca Rosada
portava l’amor a tot arreu.

Tot just havent baixat a l’estació
del poblet de Sant’Ilari
tothom es va adonar amb una mirada
que no es tractava d’un missionari.

Hi ha qui l’amor el fa per avorriment,
hi ha que l’escull com a professió,
Boca Rosada ni una cosa ni l’altra,
ella el feia per passió.

Però la passió sovint condueix
a satisfer els propis capricis
sense indagar si el concubí
té el cor lliure o bé té muller.

I així va ser que d’un dia per l’altre
Boca Rosada va rebre damunt seu
l’ira funesta de les gosses
a qui havia pres l’os.

Però les xafarderies d’un llogarret
no brillen per la seva imaginativa.
Els atacs, aleshores,
es limitaven a l’inventiva.

Se sap que la gent dóna bons consells
sentint-se com Jesús al temple,
se sap que la gent dóna bons consells
si no pot donar mai bon exemple.

Així, una anciana que no havia estat mai muller
sense fills, sense ganes de tenir-ne,
es va prendre la molèstia i fins i tot el gust
de donar-los a tots el consell just.

I adreçant-se a les banyudes
les va alliçonar amb paraules agudes:
“El furt d’amor serà punit –
va dir- partint de l’ordre constituït”.

I van dirigir-se totes a cal comissari
i van dir-li sense embuts:
“aquesta porca té massa clients,
més que un regiment de soldats bruts”.

I van arribar quatre gendarmes
amb els fusells i amb els plomalls,
i van arribar quatre gendarmes
amb les casaques i els cavalls.

El cor tendre no era un do
que abundés a les ànimes del regiment,
però aquesta vegada a prendre el tren
l’acompanyaren voluntàriament.

A l’estació hi eren tots:
del comissari al sagristà.
A l’estació hi eren tots
amb els ulls vermells i el capell en mà.
A saludar qui per un temps
sense pretensions, modestament
a saludar qui per un temps
va portar l’amor a les contrades i a la gent.

Hi havia un cartell groc
amb un escrit negre
deia: “Adéu, Boca Rosada,
amb tu se’n va la primavera”.

Però una notícia una mica original
no necessita sortir en cap dominical,
com una fletxa que eix de l’arc
vola veloç de boca en boca.

I a l’estació següent hi havia
molta més gent que quan partia.
Hi ha qui li llança un bes, hi ha qui li dóna una flor
hi ha qui li demana hora per vint minuts d’or.

Fins i tot el rector, que no menysprea
entre un miserable i una extrema unció
-el bé efímer de la bellesa-,
la vol ben a prop de la processó.

I amb la Verge a primera fila
i Boca Rosada en un indret no gens llunyà
porta la diversió arreu del país,
l’amor sacre i l’amor profà.

Quant a Marc Farràs Piera

Journalist from Barcelona based in London. Student of the Multimedia Journalism (Broadcast) MA at University of Westminster.
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Tot esperant Madamfransuà

  1. albert ha dit:

    sense bocca di rosa non c’è il senso della moglie,
    c’è chi la sciegle per bisogne
    c’e chi la sceglie per passione

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s