La solitud del corredor de fons

Dilluns, 28 de febrer de 2011

“Les carreteres van plenes d’herois trencats, en la seva última oportunitat
tothom sortirà aquesta nit a córrer, però no hi ha lloc on amagar-se.
Algun dia -no sé com-  fugirem i arribarem
allà on realment volem anar, i caminarem damunt el sol.
Perquè els vagabunds com nosaltres vam néixer per córrer.
(Bruce Springsteen, Born to run)

Per què corre, la gent? Hi tantes respostes com persones. Des dels que corren per ser feliços, fins als que no corren perquè creuen, com el noi de Pedralbes, que “córrer és de covards”. També hi ha gent que corre perquè té pressa, com en Clark Kent, àlies Superman; gent que corre per fugir, com en Forrest, Forrest Gump; gent que corre de joia, com en Billy Elliot; gent que corre per batre rècords, com en Haile Gebrselassie, i gent que corre per complir un deure, com en Filípedes. En general, però, la gent corre perquè li agrada.

Roma no és una ciutat fàcil. No ho és per viure i tampoc no ho és per córrer, però aquell que s’escarrassi i es llanci a fora, als carrers esquerdats i empolsegats de la ciutat, trobarà una recompensa difícilment igualable. Travessar la ciutat corrent per arribar al Circ Màxim i, des d’allà, exhaust, amb la llengua a fora, els turmells adolorits i els genolls plorant, i el cos cremat d’asfalt roent, la panoràmica del Palatino, el turó fundacional, cura tots els mals i reconforta l’esperit malmès.

El recorregut de l’esforçat atleta romà parteix de Porta Maggiore, un dels nusos de trànsit més sonats de Roma, un escenari tan representatiu de l’especificitat de la ciutat com la Fontana di Trevi o les taules de la Montecarlo. Resulta impossible travessar la plaça sense haver-se d’aturar en algun moment, sigui pels semàfors (dels pocs que hi ha en tota la urbs), per conductors amb excés d’adrenalina, per motoristes acrobàtics, per tramvies del Juràssic, per venedors de paraigües, collarets i encenedors, per colles de vailets que volen emular Francesco Totti, i per mammes carregades de bosses que no canviarien de direcció ni que el futur del planeta depengués de la cadença orgullosa del seu pas.

Un cop superat l’obstacle mastodòntic de Porta Maggiore, el corredor de fons es troba amb l’únic fragment del trajecte en què el paviment és llis, el que transcorre entre la Via Eleniana i el Viale Luciano Lama, un parell de passejos grisos i mig enjardinats que comuniquen l’església de Santa Croce in Gerusaleme amb la Basílica de San Giovanni in Laterano, la blanquíssima i fredíssima catedral de la ciutat.

Des de l’esplanada del temple, el corredor de fons pot triar dos camins. D’una banda, la Via di San Giovanni in Laterano, un carrer costerut que ofereix una perspectiva magnífica del perfil més elevat del Colosseu. Si optar per aquest carrer és més recomanable que fer-ho per l’altre, és senzillament perquè el corredor de fons pot deturar-se un instant al nº88 i reservar taula a la Trattoria Luzzi per diumenge al migdia (cuina casolana excel·lent, una lassanya divinal i possiblement el tiramisú més cremós de Roma). L’alternativa a no torturar l’estómac amb visions de tiberis de proporcions ciclòpies és agafar la Via dei Strada Statale, paral·lela a l’anterior, un carreró solitari i desolat que val la pena exclusivament pel destí, l’amfiteatre Flavi, l’imponent i altiu Colosseu.

El corredor de fons, tanmateix, no pot aturar-se mai. Un cop feta la volta de rigor al Colosseu, amb el cap ben alt per contemplar els tres pisos d’arcades (recolzades, al seu torn, en columnes dòriques, jòniques i corínties, un estil diferent per a cada nivell), pren la Via di San Gregorio, una breu avinguda amb principi a l’Arc de Constantí i final al Circ Màxim.

I allà, contemplant l’immensa esplanada que es perd a l’horitzó, i trepitjant la sorra per on fa vint segles Roma va viure el rapte de les Sabines, i per on Ben-Hur va guanyar la carrera de quàdrigues al pobre Messala, els 621m del Circ Màxim es converteixen en un passadís cap a la glòria de la satisfacció personal i cap a l’infern de l’esgotament físic.

Només hi ha un estadi del món antic que exalti més el cor i els pulmons, el primer estadi de tots, el del santuari d’Olímpia, bressol de totes les curses i de totes les èpiques esportives. Des d’aleshores fins ara, la història està plena de personatges que han corregut, solitaris corredors de fons que han desafiat natura, enemics i circumstàncies per assaborir el tast fresc i humit del vent contra les galtes roges i el dels cabells que dansen sense control, lliures, i exposats als capricis del cel. Alguns ho han fet per plaer, d’altres per temor, molts per necessitat, i la majoria per superar-se, però si alguna cosa és certa de tot plegat, és que tots han nascut per córrer.

Quant a Marc Farràs Piera

Journalist from Barcelona based in London. Student of the Multimedia Journalism (Broadcast) MA at University of Westminster.
Aquesta entrada ha esta publicada en Città, Odissees. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s