L’últim mohicà

Dimecres, 26 de gener de 2011

Hi ha vides que són de pel·lícula. La d’Antonio Burdino, n’és una. Calabrès de naixement, als deu anys va iniciar-se en l’ofici de barber; als catorze anys, en arribar a Roma, va entrar d’aprenent en una barberia de la Via del Babuino, i avui, 56 anys després, Antonio Burdino és l’únic artesà de la ciutat que ha estat condecorat amb la medalla de Cavaller d’Honor de la República, una distinció que li va atorgar en persona un dels seus clients il·lustres, Silvio Berlusconi.

No sabem si Antonio Burdino té néts, però si en té, de ben segur segur que són els més privilegiats de tot el país. I és que en les llargues sobretaules dels dinars familiars, després d’un bon ossobucco regat amb un amaro deliciós, l’avi Antonio pot afirmar, orgullós, que ha tallat els cabells a tots els italians il·lustres dels últims cinquanta anys. Durant mig segle, han passat per les seves mans les melenes i les barbes (bé, i les calves) de presidents de la República (Giovanni Leone, Aldo Moro, Giulio Andreotti i el mateix Berlusconi), directors i actors de cinema (Federico Fellini, Bernardo Bertolucci, Sergio Leone, Mario Monicelli, Marcello Mastroianni, Vittorio Gassman, Bruce Willis), futbolistes (Bruno Conti, Franco Tancredi, Francesco Totti), músics, artistes, periodistes i tota mena de personatges del món de la faràndula.

Hi ha coses que només passen a Roma. I val la pena aprofitar-les, perquè d’aquí poc ja no en quedaran. Dins aquest gresol d’aventures extraordinàries que és la ciutat de Roma, que per alguna cosa és la més prodigiosa de l’univers, escoltar de primera mà les històries d’Antonio Burdino és una experiència sensacional. A aquest homenet rialler i entranyable, amb el seu bigoti morsenc perfectament retallat entre les galtes solcades pel vi d’Orvieto, la seva gesticulació calabresa perfumada amb mans de violinista, i una veu rovellada curtida en mil-i-un cigars de Montecristo, la gent se l’escolta amb la mateixa atenció que els deixebles de Plató escoltaven el mestre a l’Acadèmia i amb la mateixa admiració amb què els patricis acudien embadalits als discursos de Ciceró al Fòrum antic. Amb un toc de comèdia i un punt d’orgull nacional, el barber més cèlebre de la ciutat explica, ufanós, com se les empescava Fellini per no haver d’escoltar la ràdio mentre li tallava els cabells. Il mago, que sempre tenia pressa i que no suportava l’invent de Marconi, feia veure que havia d’anar a fer una trucada urgent, i en el viatge aprofitava per baixar el volum del transistor. Entre anècdota i anècdota, Burdino encara riu quan recorda la trompada que es va clavar el malaguanyat Aldo Moro quan va entrar al local. El president, el cos del qual van trobar, acribillat per les Brigades Roges, dins un cotxe a Largo Argentina, no va veure l’esglaó de la porta i va anar a parar als braços del molt honorable afaitacaps, que no li va entaforar les tisores al coll de miracle.

En una escena de La teva vida en 65 minuts, ell, en Dani, li diu a ella, la Cristina, quins són els seus músics preferits: “Freddie Mercury, Jim Morrisson, Kurt Cobain, John Lennon…“. “Ostres, -respon ella- però si tots són morts!“. Aquesta és exactament la sensació que hom experimenta mentre escolta les històries d’Antonio Burdino, l’home que ha tingut a la seva mercè (no oblidem la navalla de Sweeney Todd) els cranis, les patilles i els mentons de figures gegantines com Sergio Leone i Marcello Mastroianni. Curiosament, després de tants anys plens d’afanys i de tantes peripècies, Antonio Burdino és, com l’Unkas, el mohicà, l’últim d’una estirp que està a punt de desaparèixer. Parlem de la generació de les tertúlies a l’Antico Caffè Greco, de les carxofes bullides al Ristorante Pommidoro, de les copes olímpiques a Can Giolitti i de les sessions de diumenge a la tarda al Cinema Metropolitan. I tota aquesta quinta no se’n va sola, sinó que amb ella s’emporta el seu hàbitat, aquest triangle prodigiós que formen la part alta de la Via del Corso, la Via del Babuino i la Via Frattina, amb l’apèndix gloriós de la Via Margutta. Joieries de luxe, McDonald’s i gal·leries impersonals d’antiquaris s’han cruspit sense contemplacions els antics negocis d’artesans, les llibreries polsegoses i els ateliers de pintors i escultors.

Si parléssim de qualsevol de qualsevol altre indret del món, aquesta sens dubte es tractaria d’una història inventada. Però resulta que es tracta de Roma i del testimoni d’un home com Antonio Burdino, barbiere per vocació i romà per convicció, que encara que pugui semblar una faula (com la del lleó i les cent ovelles, que ell mateix us explicarà, si el visiteu), és tant veritat com que Fellini odiava la ràdio. Paraula de barber.

Quant a Marc Farràs Piera

Journalist from Barcelona based in London. Student of the Multimedia Journalism (Broadcast) MA at University of Westminster.
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s