De fred i d’indiferència

Dissabte, 15 de gener de 2010

Van trobar-lo immòbil i glaçat, com el gebre hivernal. Ningú no va acompanyar-lo en l’agonia, i cap veí no va sentir-lo xiuxiuejar un nom de dona mentre expirava. “Pobre home”, deien les senyores del vetust casal d’avis de la Via dei Volsci. “Malaguanyat”, es lamentaven al Casino de la cantonada mentre iniciaven la segona partida de dòmino. “Porca troia”, renegava en Carlo, el peixater més veterà del mercat, mentre amb el davantal tacat de sang s’eixugava una llàgrima fugissera.

Dijous al matí, el barri es va llevar com sempre, silenciós i a batzegades, esperant el xiulet de’n Giacomo, el cèlebre afilador de ganivets, que diuen les males llengües que de jove se’n va anar al llit amb una noia que encara no es deia Sofia Loren. Com dèiem, dijous el barri va despertar-se amb la mandra tèbia i enganxosa de cada dia. Només la vella Federica, que tothom titllava de bruixa, tenia la certesa que els tres corbs que havia vist ahir al vespre a tocar de l’església, i que grallaven com si un núvol de foc els encalcés, havien de ser el presagi d’una desgràcia terrible.

Dues mançanes més avall de la casa de la fetillera centenària, jeia, immòbil i glaçat, el cos de Vittorio Valania. Els metges van dir que havia mort per una infecció al fetge, però tothom sabia, i en Giacomo no es cansava de repetir-ho, que havia mort de fred. “De fred i d’indiferència”, així es va titular el manifest que divendres al vespre uns estudiants van llegir a les portes de l’església davant la plana major de San Lorenzo. No hi faltava ningú. Tots els que havien viscut els últims seixanta anys seguint les pulsacions sordes, i tanmateix profundes, del barri, s’havien reunit a la Piazza dell’Immacolata, a l’altra banda del mercat, per acomiadar-se d’en Vittorio Valania, tota una institució en aquestes contrades solcades per la grisor de la misèria, i un referent en uns temps esquerps marcats pel silenci.

Tot i que era cors de naixement, i per tant orgullós i extremament susceptible, hereu de mil calúmnies familiars i perpetuador d’una tradició venjativa ancestral, en Vittorio Valania es podia considerar un romà de cap a peus. En acabar la Guerra, quan tot just era un mocós, va fugir del llogarret on va viure la infància i va anar a raure a Roma. L’enginy i l’astúcia van ajudar-lo a sobreviure sense veure’s mai obligat a infringir la llei, i la fortalesa de caràcter i la calidesa d’esperit van permetre-li guanyar-se l’estima dels veïns, sempre reacis a l’arribada de nouvinguts.

En Vittorio Valania estava cridat a ser un gran home, a fer coses importants. Quan vorejava la vintena, el noble cors s’havia convertit en un personatge excepcional. Alt com un Sant Pau i esprimatxat com un xiprer, i essent molt atractiu sense tenir, en el fons, cap atribut extraordinari, va robar el cor de la mossa més bufona del barri, i junts van voltar món durant anys. L’amor esbojarrat i inconscient de la joventut els va concedir un fill, que malgrat les dificultats van decidir tenir i que van pujar amb feines i treballs. Però amb el nen, res ja no va tornar a ser el mateix. El nadó els va escapçar la llibertat d’una estocada, i en Vittorio sentia que la seva dona cada dia era més lluny. La nit abans de complir 27 anys, i quan el petit amb prou feines caminava, una tuberculosi fulminant va emportar-se l’esposa. Passaven els anys, i en Vittorio, consumit ràpidament pel pes feixuc de l’enyor, va perdre el vigor i l’empenta, i després de perdre la feina, també va perdre el fill, que tan bon punt va complir setze anys va escapar-se de casa i no va tornar més. En les llargues i desangelades nits de borratxera, en Giacomo, el cèlebre afilador de ganivets,  explica que una vegada li va semblar veure’l al sud de Calabria, però ningú no li ha fet mai cas.

L’atzar i les casualitats, o potser la fatalitat, van conduir en Vittorio a una maduresa decrèpita. La gent se l’estimava, en Vittorio, tan afligit i tanmateix tan digne, tan orgullós. Va passar-se tres dècades d’una banda a l’altra, sense rumb, amb els ulls clucs, rebutjant tota mena d’ajuda i comprensió d’aquells que li eren amics. En Vittorio va envellir prematurament, les articulacions se li van encarcarar per la immobilitat i la gelor i un vel de boira va cobrir-li el rostre. Pràcticament no parlava, però quan ho feia, la gent callava i se l’escoltava. En Vittorio havia vist món i coneixia els designis infortunats de la vida, que l’havia omplert de melangia i que tant l’havia castigat.

Com que no sempre la vida s’organitza entorn dels anhels particulars, i sí, en canvi, al voltant del jou insuportable de la pèrdua, ara podem dir que avui hem enterrat en Vittorio Valania, que feia disset anys que malvivia en un racó fosc i humit sota les columnes de la Facultat de Filosofia, i un any escàs que havia perdut la parla perquè els pulmons ja no li servaven. De res no servirà que li dediquem algunes indignes paraules; i si diem que cada dia, en llevar-se, llegia un cant de La Divina Comèdia, ell, que s’havia criat analfabet, no fem sinó narrar fets sense cap importància. En Vittorio Valania mai no havia oblidat l’estiu del 1956, destinat a Grècia per atzar, i deia que la sonoritat musical del grec, cantussejat per tendres llavis femenins, només es podia comparar a la dolçor del vi rosat de la seva Còrsega natal. Avui seria fàcil encomanar-se a la nostàlgia. El Vittorio, l’havien foragitat del seu poble en acabar la Guerra, quan tan sols era un marrec, i el van trobar dijous al matí immòbil i glaçat, estès damunt una pila de caixes de cartró i aferrat a una manta esfilagarsada. La mà dreta atresorava un paper rebregat i mig estripat.

El vent de ponent, el mateix que escombra els camps de blat de la Via Appia Antica, rossos com el sol de maig, bufava fort aquest matí, però no ha pogut apagar els dos ciris vermells que la gent del barri va encendre divendres a la nit sota les columnes de la Facultat de Filosofia, on va viure els seus últims disset anys un home trist anomenat Vittorio Valania.

Quant a Marc Farràs Piera

Journalist from Barcelona based in London. Student of the Multimedia Journalism (Broadcast) MA at University of Westminster.
Aquesta entrada ha esta publicada en Personatges. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s