Origen de coordenades

Dimecres, 15 de desembre de 2010

Tòrcer1 3 v. tr. [LC] [MD] Deformar (un membre del cos) amb un moviment                           violent i antinatural de flexió o de girada.

Fins ara, havíem aguantat les embestides de la criatura espanyolista amb tenacitat i paciència, però tothom té un límit i, ves per on, nosaltres, els catalans, fills de l’il·lustre nació de patidors i perdedors, també. Resulta que hi ha gent que no suporta la felicitat aliena. I encara menys si aquesta felicitat implica la misèria d’uns altres. Res de nou, vaja. El dilluns 29 de novembre a Roma n’hi havia uns quants, d’aquests. Quan el teu equip, el teu club, apallisa l’etern rival (l’enemic, que dirien els periquitos, però nosaltres vivim al segle XXI, no a l’Edat Mitjana) per 5 a 0, i de la manera en què ho va fer, el mínim que tens dret a fer, per Tutatis, és celebrar-ho tal i com manen els cànons (el president, a Luz de Gas; els aficionats, a Canaletes; els exiliats, a Garbatella).

Eren prop de les dues de la matinada, i la colònia catalana i culé de Roma es trobava en ple èxtasi al cor de la indecència i el vici de la nit de la ciutat més prodigisoa de l’univers (exacte, Garbatella). Sota la mirada trista d’una fotografia gegant de la Norma Jean, l’eufòria es filtrava lentament ball rere ball, abraçada rere abraçada, càntic rere càntic. Tota la tensió acumulada al llarg d’interminables vesprades d’espera es purificava com el raig d’aigua fresca que surt a l’exterior després d’atravessar les profunditats de la muntanya. Ras i curt, era l’alegria única i irrepetible de les primeres vegades. Aquell papalloneig a l’estómac, aquella pell de gallina, aquella llàgrima tímida, aquella por a perdre allò que tot just acaba de començar i ja s’acaba. El primer (l’últim, qui sap?) 5 a 0 de la nostra soferta existència.

Era una d’aquelles nits celestials, solemnes, de perspectiva història, de noció de plenitud, de profunda vitalitat, una d’aquelles nits que per designi diví el cosmos assoleix una harmonia especial i l’esperit gaudeix d’un benestar emocional indescriptible. Val a dir, però, que probablement cap dels assistents no hagués passat ni un sol test d’alcoholèmia a la Nacional II. Apreteu-vos els cinturons.

A mitja festa, tres energúmens suposadament madridistes i indubtablement espanyolistes van iniciar un atac indiscriminat contra els barcelonistes catalans. No va ser una arenga més, ni tan sols una rabieta passatjera, sinó un reguitzell d’insults que van sobrepassar, de llarg, l’àmbit futbolístic. Alto, no ens enganyem. En aquest cas, com en molts d’altres, el futbol tan sols és l’excusa perfecte per ferir el contrincant per diversos motius, en aquest cas raons de pes com ara la nostra procedència i la llengua que parlem. A algú li pot semblar una conseqüència inevitable de les trifulques esportives, de l’adrenalina post-partit i de l’excés etílic, i no deixarà de tenir raó, però aquí del que es tracta és de reflexionar sobre perquè algú acaba rebent un cop de puny simplement per portar una samarreta amb uns colors determinats, per ser de segons quin indret de la Península Ibèrica, o per parlar la llengua de Bernat Metge. A mi, personalment (i ja sabeu que gairebé mai no parlo en primera persona), aquests perles miserables em van arruinar el final de la nit. Certament, no hi ha res més antagònic a Garbatella que la Patum de Berga, però tot plegat em va recordar aquella cançó de Gossos: “Però hi ha qui vol que tot s’acabi i que no tingui un bon final. / No em preguntis perquè això passa, com es que n’hi ha que volen mal. / Ningú no ho hauria imaginat, però algú ho havia d’aturar. / El que havia de ser una gran festa, va acabar en un bany de sang.”

Naturalment, fets tan desagradables com els descrits trenquen de sobte l’equilibri de l’univers i retornen a l’existència el seu sentit imperfecte i el seu devenir incert. Que agafin el diccionari i busquin (si en saben) la paraula resistència. L’acció dels uns i la resposta dels altres posen cadascú al lloc que li pertoca. No es tracta d’una posició millor o pitjor, simplement aquella que hom es mereix.

I sí, és una llàstima viure una cloenda de nit així. Però que no ho saben, que mai ningú no ens podrà tòrcer? Els dits van acabar tacats de sang, però la mà continuava dient el mateix: un 5 com una casa de pagès, per si algú, al matí següent, se n’havia oblidat.

Quant a Marc Farràs Piera

Journalist from Barcelona based in London. Student of the Multimedia Journalism (Broadcast) MA at University of Westminster.
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s