La llum d’Elèndil

Dimecres, 10 de novembre de 2010

Roma no es va construir en dos dies, però va ser concebuda per descobrir-la caminant. La Basílica de Santa Maria Maggiore, que no té res d’envejar a la seva compatriota de San Giovanni, i que reposa, feixuga i majestuosa, ben a la vora del monstre d’acer i ciment de Termini, suposa l’entrada ideal a aquest món de pedra i llum anomenat Roma, per a molts la ciutat més prodigiosa de l’univers. Santa Maria no només té el campanar més alt de la ciutat (75 metres romànics espèndids) sinó que per a molts resulta encara més bella per darrere que no pas per davant (l’escalinata posterior en dóna fe), malgrat l’encant de la placeta de davant la façana.

De Santa Maria Maggiore prenem la Via Urbana fins la Piazza dei Zingari (una placeta diminuta a dos nivells envoltada d’escales impossibles), i des d’allí la Via dei Zingari fins arribar a la Piazza della Madonna dei Monti, un punt de referència ineludible del barri que s’extén entre el triangle format per Termini, Venezia i Colosseo, un oasi de tranquilitat i reflexió enmig de l’olla de grills del voltant, i refugi secret de molts intel·lectuals, artistes i outsiders en general que busquen un espai de creació a recer del rovell de l’ou.

Després de cruspri-nos un tall de pizza al forn de la Via dei Serpenti (que mena, veloç i elevada, cap a la Via Nazionale), i de contemplar el grill sublim de Colisseu que es descobreix al final de la Via degli Annibaldi, la ruta procedeix per la Via Baccina, que podria pertànyer perfectament al centre històric de Ciutadella, tan intenses i harmòniques resulten les combinacions cromàtiques, de roig a verd, de taronja a daurat.

Un cop al bell mig de la Via dei Fori Imperiali, amb el llegat de Trajà a l’esquerra i el d’August a la dreta, i amb l’amfiteatre a l’esquena, pacient i silenciós com un guardià infatigable, només existeix un destí, la plaça simètrica i emmosaicada del Campidoglio, filla privilegiada del geni i la traça de Miquel Àngel, a la qual s’accedeix a través d’unes escales monumentals presidides, al cim, per dos guerrers gegants, genets armats dels set turons de la ciutat. Només qui ha penetrat a les terres de Góndor sota l’esguard dels Àrgonath, navegant per les aigües somes de l’Ànduin, és capaç d’imaginar-se l’emoció del moment: l’esplendor i la bellesa del món davant els ulls, sota els peus. Perquè a la dreta del Campidoglio, en un raconet màgic, s’amaga la vista més espectacular de la Roma antiga, la immensitat  de la qual manté, encara avui, malgrat les ruïnes, i fins que el món visqui, una força insuperable, un camp magnètic de pedra escapçada i marbre foradat que atrau les ànimes dels descendents -nosaltres- dels visionaris que la van idear.

Paral·lela a la Via del Teatro di Marcello, val la pena caminar per la Via San Giovanni Decollato per fer un cop d’ull a l’església de Santa Maria in Cosmedin, al vestíbul de la qual una corrua de gent espera, pacient, el torn d’entaforar la mà a la boca d’una màscara gegant, la cèlebre Bocca della Verità. No val la pena perdre ni un segon en la cua d’aquest artilugi del dimoni que talla les mans dels mentiders, però el que sí mereix una visita és l’església, ni que sigui per sentir com arriben, des de les profunditats de la cripta, els cants èlfics d’unes fades invisibles. No és broma, del terra emanen, com un miracle, uns fils de veu celestial, embriagadora, dignes de les sirenes de l’Egeu i dels arbres de Lothlórien.

Una experiència mística més al sac, i un pas més a prop del riu, que creuem solemnement per l’Isola Tiberina, i ja som al Trastevere, cor de la Roma popular. Una de les seves artèries principals és la Via dei Vascellari, que a més d’albergar la taverna romana per excel·lència -tot arribarà, paciència-, condueix a l’abric de Santa Cecilia in Trastevere, baluard religiós del segle cinquè, possiblement el recinte sagrat més íntim i impactant de tota la ciutat. Tot és extremament delicat i profund, en aquest església solitària. El pati elegant, els murs curulls de violetes, el càntir de marbre blanc llis com la pell d’un infant, les quatre columnes de l’entrada, l’única nau del temple, l’equilibri romànic de la capella, l’absis que evoca la Ball de Boí, i sobretot l’estàtua sota l’altar de la patrona de la música, tallada per Stefano Maderno, una Cecília decapitada i estesa, endormisacada pel son etern, sobre el terra fred.

En sortir de l’església ja cau el sol, i amb ell la llum àurea que il·lumina les façanes del barri dels pescadors i dels artesans amb un ocre que no es troba en cap altre indret del món, i que només és comparable al feix divinal de la llum d’Elèndil.

Quant a Marc Farràs Piera

Journalist from Barcelona based in London. Student of the Multimedia Journalism (Broadcast) MA at University of Westminster.
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a La llum d’Elèndil

  1. gaucho ha dit:

    good stuff

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s