La solució

Dimarts, 19 d’octubre de 2010

Vet aquí la història d’una noia que busca la solució. Encara que no ho vulgi reconèixer, com molts dels seus compatriotes voluntàriament exilitats a la ciutat més prodigiosa de l’univers durant gairebé un any, ella ha vingut a Roma per trobar la solució. La solució que per fi ha de fer marxar la mala sort dels últims anys i que ha de fer una mica veritat tot el que ingènuament havia suposat quan era jove. Té vint anys, només, però el patiment acumulat a les entranyes i el pes feixuc de la culpabilitat la n’ha allunyat definitivament, dels dies blaus de la joventut.

Ja siguin a Garbatella, a Nomentana, a Bologna o al Pigneto, les nits de cacera no acaben mai bé. L’únic moment de placidesa i de reconciliació amb si mateixa el troba lluny de l’ebullició i el vici de les nits romanes, en un bar miserable de San Lorenzo on esmorza cada cop que torna sola i trista a casa. És a dir, sempre. No sap ben bé perquè, però intueix que els primers rajos de sol acompanyen el cafè la napolitana, i que s’esfilagarsen amb penes i treballs a través de les finestres trencades del local, li diuen que busqui en un altre lloc. El cafè sempre li serveix el mateix noi, però ella no el coneix, no s’hi ha fixat mai, de la mateixa manera que mai no s’ha parat a pensar perquè cada vegada que ella entra al bar ell canvia les cançons eixordadores per melodies suaus, ni tampoc no s’ha adonat de la delicadesa particular amb què li porta el sucre ni del bocí de xocolata que acompanya la tassa bullent, un privilegi del qual no gaudeix cap altre client. Ella no s’adona de cap d’aquestes coses, simplement entra i s’asseu sempre a la taula vora la finestra i, en aquest petit racó de ferides obertes i puntes de cigarret, treu amb la punta dels dits les molles de pa oblidades a les ranures pràcticament imperceptibles dels llistons corcats de la taula.

L’historial de desfetes la desmotiva i el reguitzell de fracassos la paralitza fins al punt de destrossar-li aquell somriure que de jove havia encandilat tants nois. I són tants, els romans i estrangers que han atravessat la seva vida sense adonar-se que ella hi buscava alguna cosa més que un parell de polvos salvatges i un ja ens veurem o un demà no puc! (tal vegada la  solució?) El primer, per exemple, anava encès i ella es feia l’estreta; el segon al cap d’un mes ja es volia casar; el tercer li va fer el salt amb una amiga seva, i el següent li treia els quartos per fotre-se’ls pel nas. El cinquè era un encant sense cap defecte (segur que la seva nòvia opinava igual); el darrer era un francès carregat de peles, el que passa és que només volia sexe oral.

I a l’alba, sempre el mateix final. Sola pel seu mal cap, mai no ha sabut triar, i acaba les nits amb les galtes pàl·lides i les cames tremoloses, buscant un mocador a les profunditats de la bossa i maleïnt havet deixat l’abric a casa mentre és devorada sense compassió pel fred hivernal -que ja treu el cap i no trigarà a tallar-li els llavis sangosos- i també els cotxes que l’esquitxen cada vegada que els pneumàtics llisquen sobre els tolls de l’asfalt esquerdat.

I ell, mentrestant, resta amagat dia rere dia rere la barra preparant macchiati i caffelatti amb la cafetera de l’avi. Renovant cada matí una esperança impossible que es desfà com el sucre en el cafè fumejant. I encobrit tímidament sota el davantal, aquest home bo i covard pensa que li podria donar tant! Però al cap i a la fi ell tampoc no és perfecte, i cada dia, quan ella entra a l’aurora del dia, amb el pintallavis escorregut, la faldilla esquinçada i el cabell recollit en una cua malgirbada, la mira, la desitja, i s’adona que mai no tindrà prou valor per dir-li, amb un somriure, que potser ell sabria com fer-li marxar la mala sort dels últims anys i com fer veritat tot el que ingènuament havia suposat quan era jove. Podria ser ell, en definitiva, l’autèntica i única solució.

Quant a Marc Farràs Piera

Journalist from Barcelona based in London. Student of the Multimedia Journalism (Broadcast) MA at University of Westminster.
Aquesta entrada ha esta publicada en Antropologia, Città, Personatges. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s