Una estona de cel (vermell)

Dissabte, 16 d’octubre de 2010

Cel rogent a tots costats, pluja o vent aparellats

A Roma hi plou, i molt. Però la pluja del Lazio no és oceànica com la de París ni tampoc se’t cala als ossos com la de Barcelona, és una fina cortina d’aigua intermitent que reclama el seu protagonisme a estones perdudes de dies perduts. Com avui, dissabte gris d’octubre. Principi i final, marc de la història, la pluja abraça una ruta tardorenca (de tarda i de tardor) tan prodigiosa com la ciuta que l’acull.

El passeig comença a Flaminio (Piazza del Popolo), on l’obelisc de la plaça actua d’estaca perfecta per segellar l’inici del camí. Pugem les escales de la cara nord fins al Pincio, mirador de miradors i balcó privilegiat de la ciutat (el Vaticà a l’horitzó, el Vittorino a l’esquerra, i mitja circumferència de Roma davant nostre, feixuga, majestuosa, taciturna), on mai no està de més quedar-se una mezzoretta cavil·lant, ja sigui sobre què dinarem, sobre l’alineació d’en Guardiola, o sobre el sentit de l’existència. Cavil·lar, al cap i a la fi, això és el que compta, tractant-se d’un panorama (del grec pan -tot- i horama -vista-) d’aquesta magnitud.

Ens endinsem en les profunditats de la Villa Borghese, pulmó de la ciutat, curulla de famílies romanes encantadores i de parelles d’ancians acaramelats. Paradetes de paninis i núvols de sucre, bicicletes mastodòntiques, patinadors agosarats i músics expeditius aporten la pinzellada de color i la banda sonora a un quadre irrepetible.

Després de rodejar el llac que evoca el seu homòleg del Parc de la Ciutadella (talment dues gotes d’aigua), ens aturem a l’esplanada del Viale del Giardino Zoologico, un refugi de pau i tranquilitat impensable en una olla de grills com Roma. Hi ha un arbre especial, gegantí i acollidor com el de la infància d’en Forrest Gump, un roure immens de color carabassa que ens convida a reposar a la seva falda. Un moment ideal per descarregar motxilles, parar taula sobre l’herba humida (estovalles de quadres, coberteria gastada i cantimplora) i gaudir amb un risotto fred, com nens amb sabates noves i piruletes de maduixa. Tothom sap que amb la panxa plena després d’un àpat frugal en bona companyia i enmig de la natura salvatge les coses es veuen d’una altra manera.

Gràcies als preus inassumibles de la Galleria Borghese, l’etapa procedeix impertorbablement cap a Trinità dei Monti, l’església simètrica que presideix les escales més famoses de Roma i que no val la pena anomenar. En tombar la cantonada de la Via di Porta Pinciana, Zeus ens envia quatre llamps, preludi d’una pluja amable de dissabte a la tarda. Des de dalt l’escalinata es perfila una instantània magnífica: centenars d’esferes de mil-i-un colors es reuneixen com formigues i s’arreceren les unes amb les altres per protegir-se de l’al·lè diví. Els paraigües oberts són personatges principals de les tardors de la ciutat més prodigiosa de l’univers.

En prendre la Via Sistina, és fàcil confondre’s i pensar que hem creuat l’Atlàntic i ens trobem en ple Castro, al cor de San Francisco. L’accentuada oscil·lació vertical del carrer, inèdita en tot Roma, ens fa fregar els ulls, però l’aroma del cafè torrat i el perfum de les coppette de fruites del bosc ens situen de nou al context mediterrani. La pluja no amaina, i els patis trufats de vegetació junglesca, amagats rere portalades destartalades, conviden a escalfar les mans i el cor amb una crêpe de xocolata. La falda del turó, els mitjons xops de pluja, el regust celestial del cacau fondente, el reflex dels palaus als tolls de l’empedrat i l’elegància dels cavaliere ens traslladen, per breus instants, a les mítiques passejades aquarel·lades per Montmartre.

La peculiar Via Sistina (una espècie de porta màgica d’en Doraemon) enllaça Spagna amb l’Esquilino, passant per Barberini, 20 Setembre i Via Nazionale. La passejada s’instensifica en arribar a San Carlo alle Quattro Fontane, opera prima del senyor Borromini, església barroca de cúpula ovalada distribuïda en quatre cantonades que alberguen, al seu temps, quatre fonts oxidades per la persistència dels milions de partícules corrosives que poblen l’atmosfera romana.

A escassos cent metres, en direcció al Quirinale, s’alça Sant’Andrea al Quirinale, peça mestra barroca del senyor Bernini, i escenari puntual d’un casament en petit comitè. Contemplar aquest espai majestuós sota la melodia de The Mission (cortesia del senyor Morricone) i envoltat d’una capa de pluja fresca és un espectacle que mereix la pena gaudir essent conscient de la coincidència casual i improbable de tants factors decisius.

Un cop sadollada la set d’espiritualitat, i amb prou feines assimilada “l’apoteosi barroca”, espera, pacient, el Palazzo del Quirinale, que ofereix generosament una perspectiva diferent de la cúpula de Sant Pere, sempre difuminada per una tímida capa de boira. La Via della Dataria i el Vicolo Scanderbeg ens condueixen vers el destí final, el número 42 de la Via Panetteria, seu de l’il·lustre gelateria San Crispino. El New York Times diu que és la millor de Roma, i encara que el paladar i l’experiència d’un humil servidor no hi estiguin del tot d’acord, hom no es troba en condicions de contradir el respectable parer de tot un New York Times. En qualsevol cas, més enllà de rànquings de llepafils, els Dupond i Dupont de San Crispino (els dos bessons indis que serveixen les coppette) preparen un gelat deliciós. La combinació de canella i nocciola pot donar fe de l’excel·lència del producte i la destressa dels mestres gelaters.

Embriagats per tants de plaers immorals per a tots els sentits, i a punt de cloure una jornada enormement estimulant, és bon moment per filosofar un xic i, mentre les papil·les gustatives toquen el cel (que en aquests instants és roig com una magrana), recordar les paraules d’un savi assenyat com Voltaire: “el gelat és tan bo que és una pena que no estigui prohibit.

I perquè “estones de cel (vermell)”? “Estones de cel” ha quedat clar per l’èxtasi monumental de la ciutat més prodigiosa de l’univers; i “vermell” no té altre secret que el color que prenen els núvols un cop banyats per la dosi diària de pluja.

I tot plegat es converteix en una estona de cel (vermell), encara que sigui lluny d’aquell bar prop de Vila-Seca i ell no hagi de fugir mig d’amagat per trobar-se amb ella, que ha dinat ben de pressa a la Universitat i s’arregla la faldilla mentre sent com  el campanar va tocant els tres quarts; però val la pena imaginar-se que ella arriba després dels cinc minuts d’autobús que no acaben i diria “sento haver fet tard” ficant-se vermella, i ell no diria res, només somriuria i per un instant tot s’hauria aturat. I com cada cop, sentiria la tremolor, aquella tremolor de les estones de cel (vermell), meitat por meitat alegria.

Quant a Marc Farràs Piera

Journalist from Barcelona based in London. Student of the Multimedia Journalism (Broadcast) MA at University of Westminster.
Aquesta entrada ha esta publicada en Città. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s