La Santíssima Trinitat de La Montecarlo

Diumenge, 3 d’octubre de 2010

La Montecarlo è un’altra cosa. È poesia, è energia, è romanità, è teatro!
Se voi’na pizza… dillo!

La Pizzeria La Montecarlo és el Pantehon dels monuments i la Giolitti de les gelateries, és a dir, la millor de la seva espècie. I si algun dia deixa de ser-ho, la primera no li farà mai ombra.

Aquest prodigi de la cuina romana es troba al número 13 del Vicolo Savelli, un carreró ombrívol que enllaça el Corso Vittorio Emanuele II amb la Via del Governo Vecchio, i com tot bon establiment romà, amaga un microunivers autònom, genuí, únic, que hi converteix qualsevol estada gastronòmica en una experiència antropològicocultural completa.

A més a més, com tots els seus compatriotes, La Montecarlo basa part important del seu encant en la seva austera simplicitat, el seu ritme endiablat i la seva immortal sensualitat. Poèticament, és com la ciutat que l’acull, un dimoni terriblement sensual, la perdició de les ànimes bones i la salvació dels cors malvats, una mena d’infern paradisíac.

La Montecarlo no ofereix cap plat especial ni cap birgueria culinària. A les entranyes de la cuina no hi ha espai per a les tonteries ni lloc per als hipòcrites. A Roma les frivolitats no estan ben vistes, la tradició exerceix una tirania indiscutible (i indiscutida) sobre la modernitat d’acord amb el seu pes històric específic. Especialment quan es tracta de fogons.

Així, un sopar en qualssevol dels petits i eixordadors menjadors de La Montecarlo no té secret. Els paladars més exigents veuran superades les seves expectatives amb un senzill plat de verdures de la casa (atenció als pebrots grocs combinats amb tomàquet), una frugal pizza La Montecarlo (xampinyons, pernil salat, ou, olives i carxofes) servida en safata metàl·lica, i un sublim limoncello de postres. Vet aquí una de les Santíssimes Trinitats de Roma. El sopar de verdures, pizza i licor de La Montecarlo. Quan hem enllestit el festí, i després d’una llarga sobretaula, arriba l’hora de plegar veles. Aleshores el cambrer de torn apareix amb un immens somriure a la cara, es treu un bolígraf de la camisa i amb un traç expert, veloç, anota el preu del sopar -increïblement raonable- al bell mig de les estovalles de paper.

Podria explicar-vos mil històries de La Montecarlo, des de les vicissituds amoroses del seu propietari fins al perquè de l’absència de cafès en la carta de postres, passant pel guirigall de la deliciosa terrassa estiuenca i per les acrobàcies dels cambrers, però prefereixo no desvetllar-vos cap d’aquests secrets perquè els descobriu vosaltres mateixos un divendres qualsevol del vostre periple romà.

Quant a Marc Farràs Piera

Journalist from Barcelona based in London. Student of the Multimedia Journalism (Broadcast) MA at University of Westminster.
Aquesta entrada ha esta publicada en Restaurants. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s