La fortuna somriu als valents (“un pis és un pis”)

Dimecres, 22 de setembre de 2010

Buscar pis a Roma és, fonamentalment, una prova de resistència psicològica. En arribar a la ciutat, la majoria d’estudiants s’allotgen durant uns dies en un alberg o pensió o a casa d’algun amic o familiar. Cadascú s’espavila com pot, vaja. La qüestió és que en qualsevol d’aquestes estades curtes hi ha una data límit (l’expressió anglesa, dead line, és força més explícita) que normalment acostuma a ser d’entre una setmana i deu dies, que és quan s’acaba la reserva de l’hotel o la generositat dels parents. Aquest període es recorda durant molt i molt de temps com un dels més intensos, durs i angoixants de la teva vida. Els dies passen com una exhalació i no trobes res que et faci el pes. Vas veient un pis rere l’altre, tardes hores en travessar la ciutat de punta a punta, cada cop que demanes on és tal carrer o tal plaça t’envien a la quinta forca, el metro no arriba enlloc, de sobte es posa a ploure, t’adones que fa cinc hores que no has menjat res, et comença a fer mal el turmell que et vas revinclar fa dos estius, penses –ai!- en el sofà de Barcelona i en les cerveses estiuenques a la fresca, maleeixes els compatriotes de més amunt de la Diagonal els pressupostos dels quals els impedeixen –quina llàstima!- viure experiències com la teva, els mosquits t’acribillen i a sobre aquest precís cap de setmana no hi ha lliga. Com us deia, és una prova de resistència psicològica apte només per a ments cuirassades.

Si no vols pols, no vagis a l’era, que deien abans. Si vols estalviar-te un parell d’infarts i acabar vivint un estat emocional de muntanya russa, no busquis pis a Roma, allotja’t a preu d’or en una residència d’estudiants o instal·la’t en un convent de monges. Resistir i sortir viu de la recerca és gairebé tan complicat com competir amb integritat moral a la lliga espanyola. L’experiència és desagradable, però si triomfes el sabor de la victòria té un regust celestial, digne d’haver vençut el diable en persona. Doncs, l’opció fàcil és desistir –conformisme-, mentre que persistir-hi -coratge- et garanteix una experiència gratificant i inoblidable.

Hi ha moltes maneres de trobar pis a Roma. Si ets noia, tens diverses possibilitats. Pots començar comprant el diari Porta Portese, bíblia de les ofertes immobiliàries, que ve a ser el germà gran del Clasificados de La Vanguardia. Pots continuar fent una cop d’ull als innumerables cartells de la universitat, prolífica en tota mena d’estafes i aixecades de camisa dignes dels millors trucs del senyor Gürtel. Si encara no has reeixit, pots optar pel tòtem Internet, car tothom sap que els camins de la xarxa són inescrutables. I si definitivament ets presa d’una maledicció i no te’n surts de cap de les maneres, sempre et queda –és trist de reconèixer-ho, però dura lex, sed lex– posar-te un escot dels que treuen el singlot i esperar que Sant Pere canti.

Tot això si ets noia. Si ets noi, pràcticament no hi tens res a fer, sempre i quan optis per la via legal, però a Itàlia això no està gaire de moda, i a més socialment no està ben vist, les coses com són. Doncs, sempre hi ha l’opció d’ocupar una casa, possibilitat difícilment conciliable si aprecies el teu sistema cardiorespiratori i si durant la teva jornada has d’apropar-te a menys de deu metres d’altres éssers humans. Més endavant pots tirar pel dret i fer fortuna introduint-te en el món dels negocis. Un univers apassionant on tens tots els números d’acabar com el bon jan de’n Luca Brasi, és a dir, fent companyia als peixos (en aquest cas, els del Tevere, que van passar l’últim control de sanitat abans que s’inventessin els raviolis). Per últim, o t’encomanes a la Moreneta, o t’entafores en un dels forats tenebrosos repartits pels racons més inhòspits i tètrics de la ciutat, que n’hi ha, i força.

I de sobte, un dia, quan ja ho dones tot per perdut i ja no et queda res en què confiar, quan s’han acabat els anuncis i el saldo del mòbil, quan t’has aprimat quatre quilos en una setmana i no tens sensibilitat de genolls cap avall, quan estàs convençut que la vida és una merda i Roma una ciutat mediocre, aleshores Zeus el magnànim fa un forat a la seva atapeïda agenda i et concedeix un piset que està la mar de bé, justament al barri on volies i amb uns italians autèntics. La fortuna somriu als valents. Oi que sí, Pep?

Quant a Marc Farràs Piera

Journalist from Barcelona based in London. Student of the Multimedia Journalism (Broadcast) MA at University of Westminster.
Aquesta entrada ha esta publicada en Odissees. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s