L’ombra feixuga d’un adéu (carta del senyor Estiu a la seva amant)

Dilluns, 20 de setembre de 2010

Estimada,

Un any més me n’haig d’anar (no pas per sempre). És llei de vida, el foc deixa pas al gel. No sé com ens ho farem, però cada any em sento més gran, més cansat, més feixuc. Crec que hauríem de fer un pensament i perdre’ns un descans (no pas per sempre).

Atenes sospita, crec que sap més coses de les que diu. Ja saps que l’estimo amb devoció, per alguna cosa m’hi vaig casar, però t’asseguro que ets la meva amant preferida, més que tota aquesta patuleia de Nàpols, Marsella, Venècia, Istanbul, Salònica, Damasc, Alexandria, fins i tot més que Barcelona, que últimament està perdent gas entre l’èxode de la joventut i la tonteria endèmica dels seus dirigents.

No pateixis, estimada, que faig les maletes (no pas per sempre), però d’aquí exactament nou mesos tornaré a ser aquí perquè acullis els meus rajos daurants entre els teus braços de pedra. Enlloc estic tan a gust, són massa anys i massa història per buscar una alternativa.

Aquest any t’haig de demanar un favor especial. Hi ha un parell o tres de pardalets catalans que corren per casa teva, un pèl despitats i atabalats, però bona gent al cap i a la fi. Cuida-me’ls, si us plau, que són alguns dels meus millors súbdits. T’ho recompensaré quan torni si mantens el secret i els permets de sobreviure.

I com que tot comiat és amarg, t’envio un aiguat apocalíptic perquè tots els teus fills s’assabentin de la meva marxa. Cobriré el cel d’una capa negra, i mentre descarrego tota la meva tristesa sobre les teves venes grises desertes, et cantaré una cançó.

Me’n vaig (no pas per sempre) emmetzinat de mites, amb les sàrries curulles de blasfèmies, ossut i rebegut, i lleganyós, príncep desposseït fins del meu reialme trimestral, llavitallat, pastura de gebre.

Prenc el tren de les vacances pagades rumb al sud. T’abandono, terra que vas ser la meva herència divina, i fujo de tu perquè ja no puc més. És un doll entre cames que em tortura. Herbei, pedram, senyals d’amor dissolts en la vergonya.

Perdona’m, em temo que t’he clavat una pallisa poètica terrible. Tanta solemnitat ens perdrà. En fi, persistirem, oi que sí?

Quant a Marc Farràs Piera

Journalist from Barcelona based in London. Student of the Multimedia Journalism (Broadcast) MA at University of Westminster.
Aquesta entrada ha esta publicada en Città. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s