La núvia vestia de negre (Marilyn sota la pluja)

Dimarts, 7 de setembre de 2010

Ningú no li feia cas, pobra dona, mentre flotava per l’adoquinat de la Via del Corso sense respir, cançó rere cançó. En perfecta sintonia amb els acords de la guitarra de Gardel, i en harmonia amb la placidesa de la nit romana, Victòria (així es devia dir), hereva de Truffaut (per la fatalitat) i de Chaplin (per la fragilitat), ataviada únicament amb un finíssim vestit negre arrapat al seu cos prim com un sospir, ballava i ballava, i malgrat el seu esforç, ningú no la mirava.

Un vell carro atrotinat, ple de paraigües (un de diferent color per a cada ball), i un barret que deixava uns metres enllà, vora el passeig, on els passejants hi deixaven alguna moneda de tant en tant, eren tot el seu equipatge. Ella ni s’hi fixava, tan tendra; ballava tota sola, presa d’un embruix misteriós, i ningú no la mirava.

Portava els cabells auris tallats à la garçon, tenia la barbeta afilada com una banya de lluna nova, i els ulls espurnejaven com dos diamants. Els cabells curts, radiants, brillaven encara més en acostar-se a la pell bruna, colrada pel sol. Ella ballava, tan dolça, i ningú no la mirava.

De cop, ha esclatat un llamp, i s’ha posat a ploure. Tots hem quedat xops de seguida, però a ella no l’ha tocada ni una gota.

Era l’única que portava paraigües.

I aleshores s’ha produït el miracle. Plovia com si fos la fi del món i ella, tan valenta, amb el paraigües obert i lleuger agafat amb una sola mà, continuava ballant, com si per seguir respirant no pogués deixar d’arquejar les cames i doblegar els braços.

Llavors, per un instant, la gent, tota mullada i desconcertada, ha contemplat la núvia vestida de negre que dansava sota la pluja enmig de la foscor.

La felicitat, com més efímera, més intensa; com més breu, més plena.

Un noi jove, despentinat i mal afeitat, ha comprat una rosa i l’ha col·locada amb delicadesa damunt el barret.  Una parella de germànics s’ha assegut en un graó d’una portalada i ha destapat una ampolla de vi per celebrar l’encant del moment. Un captaire vestit amb quatre parracs s’ha quedat quiet, de pedra, a un metre de la ballarina, i quan s’ha acabat l’últim tango, li ha donat les gràcies de tot cor.

Tots els que hem vist ballar aquest àngel, tan innocent com la Jeanne Seberg, tan trist com la Marilyn, sabem que una imatge poètica perfecta com aquesta no es repetirà. Perquè si ho fes, no seria perfecta.

És això, la bellesa, a Roma. Una dona vestida de negre ballant sota la pluja.

Quant a Marc Farràs Piera

Journalist from Barcelona based in London. Student of the Multimedia Journalism (Broadcast) MA at University of Westminster.
Aquesta entrada ha esta publicada en Personatges. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a La núvia vestia de negre (Marilyn sota la pluja)

  1. Marta ha dit:

    Volem fotos!!!

  2. maria ha dit:

    quina sort que teclegis imatges irrepetibles, tan poèticament perfectes i perfectament poètiques. és talment com si les veiéssim filtrades pels ulls del marc.
    Estic amb la marta! Acompanya el que escriguis amb fotografies o dibuixos que facis, va!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s