Els fruits saborosos

Dimecres, 22 de juny de 2011

Roma és un pou de misteris, i els seus barris, cofres sense fons on s’amaguen històries increïbles protagonitzades per gent molt especial. Però no totes les històries neixen entre els set turons del Lazio, ni totes són viscudes per romans de nassos prominents, cordes vocals privilegiades i cabells engominats. No, algunes d’elles, tenen l’origen molt lluny d’aquí…

L’Ibrahim és un d’aquells homes que ara en diuen “d’una altra època”, i la gent se’l mira i en parla entre la fascinació i la por. Ningú no li aguanta la mirada i, tanmateix, ningú no pot deixar de mirar-lo fixament, preguntant-se quina vida s’amaga d’aquells ulls tan francs i clars. El senyor Ibrahim regenta amb mà de ferro un dels negocis més il·lustres de San Lorenzo, la fruiteria de la cantonada nord-oest de la Piazza dei Sanniti (dall’angolo, com en diuen els més vells). És tant, l’èxit de la botiga, que fins i tot la doctora Prezzemolo, tota una institució de la Facultat d’Arqueologia, hi ve a comprar cada dijous, quan surt dels claustres universiaris. Certament, la fama de la verduleria s’extén més enllà de les fronteres del barri. Alguns dels grans restaurants de la ciutat hi encareguen les hortalisses, i l’Ibrahim i els seus sis fills s’encarreguen que tot arribi en perfectes condicions al moment i al lloc prèviament acordats. A l’altra banda de la plaça, el mític Pommidoro, el restaurant on Pier Paolo Pasolini va sopar per última vegada (el compte de l’àpat està emmarcat a la paret noble del local, custodiat perennement per la Gloria, la mestressa absoluta d’aquesta orfebreria dels fogons), compra totes les hortalisses a la botiga del senyor Ibrahim, per goig i delit de totes les personalitats que visiten el famós restaurant, des de les altives estrelles de Hollywood fins als descarats migcampistes de la Roma.

L’Ibrahim va néixer fa cinquanta-set anys en un llogarret miserable a les afores d’Islamabad, al Pakistan, en un conjunt de barraques infestades de malaltia i òrfenes de qualsevol esperança. Per això el seu pare va obligar-lo a emprendre, juntament amb els quatre germans, la ruta de l’exili cap a Europa. L’Ibrahim no oblidarà mai la nit que va marxar del poble a llom de l’ase de la família, carregat com una mula i xop de llàgrimes. Quaranta-vuit anys després de l’adéu, no ha tornat a plorar mai més. Tampoc no s’esborrarà mai el record de la travessia, llarga i penosa, ni l’olor de benzina cremada dels camions ni la humitat dels vaixells.

Un cop a Roma, l’Ibrahim va posar-se a treballar, i va partir-se l’esquena amb totes les feines que va poder: primer, d’aprenent de fuster, més tard de llauner, de rentaplats en un bar feréstec de Porta Maggiore, de venedor de roses i clavells a les portes del Verano i, finalment, carregant caixes a la fruiteria que, amb el pas dels anys, amb la tenacitat d’una formiga, va anar-se fent seva. Aleshores, quan va entrar-hi, era tan sols una petita botiga grisa i llòbrega que l’amo, un tal Claudio, s’encarregava d’anar tirant amb penes i treballs. En jubilar-se, i trobant-se sense descendència, i malgrat l’oposició ferma de Monsignore Marsala, el capellà de l’Immacolata, l’església de la patrona del barri, que no veia gens clar que un cioccolato, com en deia ell, prosperés honestament, en Claudio no va tenir altre remei que traspassar els poders a l’Ibrahim, que ràpidament es va encarregar d’il·luminar, en tots els sentits, una herència tan tronada i immersa en una decadència preocupant. La reforma no va ser només estètica, sinó també qualitativa. L’Ibrahim, coneixedor de la predilecció dels romans per fruites i verdures d’un gust esclatant, va posar-se en contacte amb uns parents de Sicília, i va obrir noves vies comercials. Des d’aleshores, els irreductibles habitants de San Lorenzo, amb una fama de llepafils i tastaolletes del tot merescuda, van gaudir d’una varietat als rebosts de llurs cases inaudita, impensable, del tot desconcertant.

La fama de les verdues de l’Ibrahim i la seva colla no va tardar a arribar a les orelles de Monsignore Marsala, fins al punt que una tèbia tarda de juny, el sever home de Déu va fer acte de presència al flamant negoci de Piazza dei Sanniti. Diuen les males llengües que les albergínies gratinades i els pebrots farcits que va sopar aquella nit, preparades amb cura i esmer per en Daniele, el cuiner de la parròquia, pràcticament van fer embogir de plaer Monsignore Marsala. De fet, des del convent de monges de Santa Benedetta, a l’altra banda del mercat, van sentir uns brams de joia que van omplir de pensaments impurs les jovenelles que xarrupaven la sopa flamejant de la Rosa, la cuiner del convent, que fregava els plats amb una audàcia extrema perquè al cap de mitja hora havia de veure’s d’amagat amb en Daniele, i no pas per intercanvair receptes de cuina.

La qüestió és que la botiga de l’Ibrahim era una bassa d’oli. El local cada dia era més freqüentat per la gent del barri i, segons la tertúlia dominical del Caffè dei Miracoli, els pommodori grappolo i les arancie rosse, els dos baluards rojos de les cuines del sud de la Península, eren els més bons que aquelles contrades havien tastat mai. I no només això, sinó que superaven en textura i dolçor els de l’hort d’en Tomassino, un veterà pagès emigrat a Roma l’anomenada del qual ultrapassava les polsegoses fronteres de Sicília.

Poc a poc, l’Ibrahim, que es prodigava poc en públic malgrat la seva magnífica joventut, va anar-se guanyant el favor del veïnat. Un matí gelat de febrer, d’aquells que havia de treballar amb guants i gorro de llana per no congelar-se els dits i el cap, va entrar a la botiga algú que va causar a l’Ibrahim una impressió tan forta com si en aquell moment hagués caigut un meteorit del cel. Però no era cap artefacte sideral, el que havia entrat a la botiga, sinó una noia preciosa, de pell bruna i dos ulls com dos topazis. Es deia Auda, però això l’Ibrahim no ho va saber fins molt temps després, la tarda després d’haver aconseguit vèncer la por i preguntar-li, amb la prudència de l’escuder que es presenta davant del rei,  si li agradaria sortir un vespre a passejar plegats. Fins que no va arribar aquest moment, l’Auda passava de tant en tant pels dominis de l’Ibrahim, i sempre comprava el mateix: tres quilos de taronges, dos de carbassons i, al bon temps, un bon grapat de cireres i maduixes. L’Ibrahim, que se les sabia totes, s’encarregava personalment de supervisar les comandes de totes aquestes fruites, i feia hores extres per destriar les millors peces per empaquetar-les curosament i guardar-les sota el taulell, com la garsa que amaga un diamant sota el niu, per quan arribés l’Auda, i com que l’Ibrahim no volia tornar-se a posar més vermell del que la seva immensa dignitat li permetia, com el matí que l’Auda va entrar per primera vegada i van caure-li cinc quilos de mandarines a sobre, s’estalviava el tràngol de fer el ridícul.

I així va ser com, no se sap si gràcies al gust exquisit dels queviures de ca l’Ibrahim, gràcies a les seves extremament refinades atencions, o bé gràcies a aquells ulls tan negres que dibuixaven un triangle del tot harmònic amb el mostatxo perfectament retallat, l’Auda va acceptar l’oferiment de l’Ibrahim i van citar-se un vespre de febrer a Piazza del Popolo, a prop d’on vivia ella. I us preguntareu, què hi feia ella, la bella Auda, la filla d’un molt honorable diplomàtic del Pakistan destinat a Roma, que vivia al luxós Flaminio, anant a comprar verdures a una botiga de San Lorenzo, el barri dels partiggiani, dels ferroviaris i dels  marbristes? Com sempre passa en les millors històries, tot va ser fruit de la casualitat. El cas és que un dia que l’Auda va anar sola al cementiri a visitar el germà mort pocs mesos abans en una batussa amb els carabinieri per assumptes de droga, va tenir ganes de comprar fruita, i va entrar a la primera botiga que va trobar, allà on semblava que un home esplèndid i esbelt, descendent pobre d’una raça ancestral de genets nòmades que es perdia en les arrels de l’Àsia profunda, l’hagués estat esperant una eternitat sencera.

Aquell vespre plujós de febrer, la ciutat de Roma, en la seva màxima esplendor hivernal, va presenciar un dels passejos més memorables de la seva història recent. Ningú no sabrà mai si la cortina d’aigua que queia del cel i que va fer aixoplujar la jove parelleta sota un portal de la Via del Babuino, ben arraulits per no quedar completament xops, va ser una benedicció divina, però el que és evident és que aquell vespre, entre els núvols negres i les llambordes brillants, va néixer alguna cosa més que una amistat.

La resta, a hores d’ara, ja és història. No val la pena recordar la fúria del pare de l’Auda, el molt honorable diplomàtic, en assabentar-se que la seva filla, a qui li sobraven els pretendents de l’elit romana, es veia amb un fruiter “llardós i analfabet”. Però el cert és que l’Ibrahim no era ni una cosa (tractava la fruita amb la delicadesa amb què un joier puleix l’or) ni l’altra (les mil-i-una nits de solitud a la seva cambra a la rerebotiga, havia après de llegir ell tot solet, gràcies als volums que agafava de la biblioteca del barri recomenats per la Sílvia, una anciana que estimava el jove fruiter com el seu propi fill, el fill que havia perdut al desert de Líbia). També ens podem estalviar el camí ascendent de prosperitat del negoci de l’Ibrahim, ja que entre la qualitat i frescor del gènere que oferia, i la seva habilitat per regentar la botiga, tant a nivell humà com econòmic, tot era bufar i fer ampolles. Bàsicament, podem explicar que amb els anys van anar caient els fills com els grans de raïm que es desprenen de la vinya madura, i a mesura que es feien grans, donaven un cop de mà a son pare i a sa mare, la bella Auda, que tan bon punt va tornar de viatge de noces, va posar-se a treballar al costat del seu marit, l’abgenació del qual per la feina només era superada per l’estima a la seva esposa.

Avui l’Ibrahim i la seva dona segueixen al timó de la fruiteria de Piazza dei Sanniti, al cor de San Lorenzo, i són admirats i respectats arreu del barri. En Daniele, el cuiner de la parròquia, en els pocs moments que aconsegueix escapar-se de casa, on la Rosa i les filles exerceixen una tirania indiscutible, explica d’amagat que Monsignore Marsala, que va morir fa uns anys, des d’aquella visita a la fruiteria no va acceptar mai més cap fruita ni cap verdura que no vingués expressament de la botiga de l’Ibrahim, i fins l’última de les seves nits, agonitzant al llit, i encomanant-se al Senyor, va assaborir els plaers terrenals de les albergínies gratinades i els pebrots farcits. Des de fa uns mesos, a la tertúlia dominical del Caffè dei Miracoli es comenten els bons resultats escolars dels fills de la noble parella, i hom es pregunta si el primogènit, en Salim, serà cirurgià o bé advocat.

L’Ibrahim i l’Auda han compartit molt més que quatre dècades traginant capses i bosses del taulell a la rerebotiga. La seva és una d’aquelles històries que ennobleixen l’esperit més pur d’una ciutat i que donen una lliçó a tots aquells que vulguin escoltar-la i aprendre-la. Ningú no sap el que ha arribat a patir l’Ibrahim, que va viure la mort dels pares a milers de quilòmetres de distància, ni a tot el que ha arribat a renunciar l’Auda, començant per bona part de la família i acabant per una carrera universitària brillant.

Aquest serà un estiu molt especial per a tots dos. Com que el negoci va bé i ja han acabat de pagar el piset que van comprar a Via dei Volsci, dalt del bar d’en Tonino, el bromista oficial del barri, la família al complet anirà al Pakistan. Ni l’Ibrahim ni l’Auda no hi han tornat mai, d’ençà de la seva partida, ara fa tants anys. De fet, a tots dos els fa una mica de por, no saben el que s’hi trobaran, però els fa una il·lusió enorme tornar a veure casa seva, la seva terra, omplir-se els narius de la pols del desert i dormir al ras sota la lluna marfilenca. Des de fa un parell de setmanes, l’Ibrahim ha anat recuperant, molt lentament, gustos i olors que creia oblidats per sempre, sensacions perdudes en la gorja del temps. Cada nit, abans d’adormir-se abraçat a la seva dona, sent com si els anys no haguessin passat i torna a correr descalç pels prats infinits, grimpa dalt les palmeres massisses i n’assaboreix els dàtils, i escolta, a la vora del foc, de la boca del seu pare, les incertes promeses d’una vida millor.

Publicat dins de Città, Personatges | 1 comentari

Només és amor

Dilluns, 30 de maig de 2011

Hi ha gent que pensa que el futbol és una qüestió de vida o mort.
No hi estic gens d’acord. És molt més important que això
(Bill Shankly)

Deia Albert Camus que tot el que havia après sobre la vida i sobre l’home ho havia après jugant a futbol. El cert és que molta gent no entén la trascendència d’aquest esport, ni la força econòmica del seu mercat, ni la influència sentimental que exerceix en cadascun dels seguidors d’arreu del món, més enllà de l’afiliació a un equip determinat.

A l’hora d’intentar-ho explicar, partim d’una premissa bàsica. La vida -i, per tant, el futbol, en el seu defecte- és per a romàntics. No hi ha alternativa. Ens agradi o no, és així. Un dels millors atributs del futbol és que actua com a reflex del que som i del que anhelem i, com a mirall de la vida, en potencia les virtuts i els defectes.

Ben pensat, no resulta tan estrany que en les últimes dècades el futbol hagi assolit una dimensió estratosfèrica com a catalitzador principal de les emocions col·lectives. No és qüestió de dramatitzar, però a falta de líders carismàtics, de mites, d’històries que ens enlluernin i ens guiïn, les masses han abraçat l’esport rei com l’infant que s’aferra a les mans de la mare. Per això actualment el futbol genera ídols a carretades, i els eleva als altars a la mateixa velocitat que defenestra els tòtems caiguts. El futbol no és només un joc fascinant, és molt més que una metàfora de moltes de les coses que ens passen i que experimentem a la vida, encara que només sigui una paràbola instantània, un miratge fugisser. Aquests segons de parpalleig, d’il·lusió, de màgia, és que li confereix una aurèola de relat mític que el fa únic. Ras i curt, el futbol agrada i agermana perquè aporta una certa justícia poètica que a la vida rarament existeix.

Ben mirat, el futbol pot esdevenir quelcom menyspreable des de molts punts de vista. Sí, el futbol vessa de frivolitat i estupidització; que la societat s’hi emmiralli i idolatri personatges d’una complexitat discutible i faci seus discursos plans i demagògics resulta fins a cert punt preocupant; però podem observar el prisma des d’una altra perspectiva, i entendre que la gent, al cap i a la fi, té la necessitat de traspassar els seus neguits i les seves il·lusions a algú altre que els representi. És una actitud covarda, sí, però també dennota una confiança cega en algú que ni tan sols coneixem, i això és encomiable.

Així, de vegades, els Déus de l’Olimp, miseriocordiosos i omnipotents, envien senyals als mortals que els vulguin escoltar i obsevar. I llurs missatges, imperceptibles de vegades, explícits d’altres, revelen als homes una presència divinal que els reconforta i els empeny a desafiar-se a si mateixos i al món que els envolta, a superar els obstacles que s’interposen entre ells i l’objectiu final, el tresor preuat.

En efecte, els últims capvespres de maig anunciaven, a través de periòdiques llengües de núvols grana retallats sobre un cel blau (blau com el blau de Roma que no és enlloc més), un esdeveniment important, una data daurada que les cròniques i les consciències d’arreu recordaran durant molt de temps.

I bé, així va ser, el Barça va guanyar la seva quarta Lliga de Campions contra el Manchester United a l’estadi de Wembley. La història del partit, de les seves circumstàncies, del trajecte recorregut fins arribar-hi, els protagonistes i els antagonistes, vencedors i vençuts, tot plegat forma part d’un corpus narratiu que no dista gaire dels grans relats de sempre, les històries que ens han emocionat durant segles. La simbologia inherent a tot trajecte èpic també és present en el futbol, i es potencia en les cites transcendentals. I poc a poc, a mesura que la simbologia evoluciona, engrandeix l’art del futbol i li atorga una corona de proporcions mítiques.

Després d’uns fets d’una magnitud futbolística i espiritual tan complexa i plena de matisos, els que s’afanyen a treure conclusions, a establir càtedra i a redactar dogmes cometen l’error de no deixar que sigui el temps, el més savi de tots nosaltres, fins i tot més que el diable, qui posi les coses al seu lloc, coroni els herois i els màrtirs, i enderroqui els usurpadors i els conspiradors del tron.

No és hora ni moment, doncs, per escriure la Història. L’únic que podem fer és reflexionar sobre el perquè, aquest és el nostre deure i la nostra necessitat. Com s’explica, doncs, l’èxit del col·lectiu? (Partint en tot moment de la base que hi ha una sèrie d’individus que encapçalen i lideren el grup).

En tractar-se de l’èxit que ens ocupa, tots els camins porten al mateix punt. La resposta a totes les preguntes, la solució a tots els misteris, la clau de tots els enigmes, és, naturalment, un intangible, el més poderós de tots: l’amor incondicional. Res de tot el que s’ha aconseguit no s’explica sense un amor incondicional, ple, absolut, al llindar del mite, tocat per la llegenda. I, com tots els amors d’una naturalesa tan pura, és fàcil d’explicar. Es tracta d’un amor incondicional, primer de tot, a la passió d’una vida, el futbol, amb tot el que això implica: amor al club, a la institució, a l’esperit de la seva fundació i als dirigents que han contribuït a dignificar-la, a potenciar-la, a embellir-la; amor a la gent blaugrana, a tots i cadascun dels aficionats, des del padrí tribuner fumador de Montecristos i rondinaire fins al benjamí que estrena, flamant, la samarreta del nou ídol; amor a l’estadi, l’espai de congregació, de sofriment i d’expiació, d’escola per als menuts i de llibertat per als veterans, l’única i autèntica llar de tots els culers, i amor, així, a totes les “nits màgiques” que han contribuït al forjament de l’èpica i de la memòria col·lectiva, a partir d’una relació particular d’eufòries i tragèdies que és més a prop que mai d’assolir un equilibri definitiu; amor als rostres que omplen els àlbums de cromos, tant els més esgrogueïts com els nous de trinca, perquè no oblidem que no hi ha Guardiola sense Samitier, no hi ha Messi sense Kubala, no hi ha Valdés sense Ramallets, no hi ha Laporta sense Gamper i no hi ha Puyol sense Sagarra; amor a les particularitats d’aquest tarannà tan genuí, tan incomprensible, tan especial, a l’esperit de filiació de famílies senceres, generació rere generació, d’avis a pares i de pares a fills, com un lligam sagrat, un vincle insubstituïble, un llegat preciós; amor a la solemnitat, al valor de citar-se puntualment amb la Història (amb majúscula) als grans escenaris (el paradigma dels quals és una odissea de 20 anys iniciada i closa a Wembley, el Delfos blaugrana), a treballar i esforçar-se per ser millors dia rere dia i per dedicar alguns dels millors moments de la vida a una causa comuna noble i feliç; amor als mestres (amb especial menció a l’escola holandesa) i als deixebles, fruit d’una ideologia de formació que parteix del local per arribar a l’universal; amor a mantenir-se ferm i constant en la defensa dels propis principis, contra la por i la calúmnia, tant en etapes de bonança com en èpoques d’ofensives enemigues; amor a una manera de ser i de fer, a representar amb penes i treballs un país i les seves gents, que, tot trempejant, van empenyent anys a base de passar els dies; amor incondicional a una manera de viure, i per extensió, a la vida mateixa (per això Joan Laporta, el dia del seu comiat, va dir una frase meravellosa que ha passat desaparcebuda i que val la pena recordar: “per viure bé la vida, s’ha de ser del Barça”).

L’amor incondicional és la poció màgica que fa funcionar aquest meravellós engranatge futbolístico-emocional. Els amants de l’esport, en general, i els culés en particular, desitgen que sigui així, mereixen que sigui així. I, per una vegada, els Déus del Panteó futbolístic s’han fet presents per obrir-nos els ulls i recordar-nos el privilegi d’això que vivim, una felicitat (efímera) llargament anhelada, una generació d’herois i d’artistes irrepetible, un espectacle hipnotizador, un viatge homèric.

Un equilibri perfecte entre l’ordre i l’aventura.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

El temple del Sol

Dijous, 26 de maig de 2011

Si l’Obèlix hagués nascut al Lazio, seria sens dubte portador d’obeliscs. No només per una qüestió toponímica (Gosciny va immortalitzar el substantiu obelisc, que deriva del grec obeliskos, diminitiu d’obelos, “agulla”), sinó perquè els obeliscs tenen a Roma una rellevància sorprenent. I el cert és que n’hi ha per a tots els gustos: damunt les fonts, d’elefants i de monuments, amb jeroglífics o sense, tan alts com un bloc de Manhattan i petits com una cabanya de pescadors, de 3.500 anys d’antiguitat i de mig segle de vida…

La fascinació romana per Egipte ve de lluny, concretament dels temps d’August, a l’època de la conquesta d’Egipte i del naixement del mite de Cleopatra. Després d’uns segles d’apogeu i de rapinyes als temples sagrats del país dels faraons, els obeliscs van caure en l’oblit, com la pròpia Roma, especialment durant els segles foscos de l’època medieval, fins que els papes, al Renaixement, es van encarregar de recuperar aquests gegants  de pedra per glorificar els seus mandats. I encara van passar un parell de segles entre l’època de la llum i el feixisme mussolinià, en què Il Duce, obsessionat per retornar a Roma la seva aurèola imperial, va revifar la febre egiptòloga.

Ras i curt, el primer obelisc de la història va ser tallat en una sola peça de granit vermell, com un monolit, a l’Antic Egipte, durant el regnat d’Userkaf, faraó de la dinastia V (2.400 a.C.). Durant les campanyes romanes a Egipte, els Cèsars es van enamorar d’aquestes figures esbeltes, símbol de la divinitat i la immortalitat, que dibuixen el camí dels faraons cap al cel. A Roma, els obeliscs tenien una consideració ben alta i eren enormement valorats, per això les legions se’n van endur tants com van poder. De tots els obeliscs que es van erigir a les ribes del Nil, vuit van acabar formant part del perfil urbà de la Roma Imperial.

Un d’ells és el Lateranense, davant de la Basílica de San Giovanni in Laterano, la catedral de la ciutat. És el més alt de Roma (32m) i el més alt de tots els egipcis que queden en peu. Prové del famós temple d’Amón a Karnak, i Constantí el va traslladar a la ciutat eterna per decorar l’spina del Circus Maximus. El 1588 Sixt V va manar situar-lo al Laterano, enlloc l’estàtua de bronze de Marc Aureli, aleshores en aquest emplaçament, que es va traslladar al Campidoglio, des d’on encara avui domina el turó fundacional.

Un altre d’emblemàtic és el Vaticano, de granit d’Assuan, que presideix la monumental Plaça de San Pietro, i que també va servir d’spina, en aquest cas, però, per al Circo Vaticano, per ordre de Cal·lígula. De nou Sixt V, gran aficionat a les mudances de gran embalum, va traslladar-lo al seu emplaçament actual, recolzat en una base amb lleons de bronze. Es veu que a base de pràctica havia perfeccionat els mètodes de trasllat, perquè és l’únic dels obeliscs antics que no ha caigut en ser desplaçat. Les maniobres de trasllat van causar un impacte brutal en la societat, i és que fins a 900 homes i 140 cavalls van ser necessaris per completar un trasllat que va durar un any sencer! Segons una llegenda medieval, l’esfera daurada del capdamunt de l’obelisc contenia les cendres de Juli Cèsar, una creença popular que es va desfer quan Domenico Fontana, escèptic professional, va pujar els 25m de l’agulla, va obrir la bola, i només va trobar-hi pols (i què esperaves trobar-hi, Domenico?).

Un dels emperadors més megalòmans i ambiciosos de tots, August, va portar un parell d’obeliscs a la ciutat dels Cèsars, tots dos d’Heliòpolis. Un d’ells, el Flaminio, presidia el bell mig de l’arena del Circus Maximus. Va ser soterrat i Sixt V, que definitivament no tenia gaire feina, el va resituar a la Piazza del Popolo. El 1818 s’hi van afegir les fonts felines. L’altre obelisc august, el Solare, va ser convertit en un rellotge solar a Campo Marzio. Va ser enterrat durant segles fins que Pius VI el va redescobrir el 1792 i el va situar davant el Palazzo Montecitorio, actual Parlament italià.

Un dels més harmònics i bells és l’Obelisc de la Piazza della Rotonda, que ostenta l’honor d’albergar el sagrat Pantheon. Tanmateix, el Macuteo, com se’l coneix, és un obelisc d’allò més digne. Va ser construït pel grandiós Ramsés II i formava part del Temple de Ra a Heliòpolis. Abans d’arribar als peus del fris d’Agrippa, va passar per Santa Maria sopra Minerva (l’única església gòtica de Roma) i per Santa Maria in Aracoeli, al Capitoli. El Macuteo exemplifica a la perfecció la integració harmònica dels obeliscs en el paisatge urbà de Roma.

Algú devia veure que a Santa Maria sopra Minerva un obelisc hi quedava de meravella, així que aquesta placeta encantadora darrere el Pantheon va ser ocupada ben aviat per un nou obelisc, el Minerveo. Molts segles després que Dioclesià el col·loqués al temple d’Isis, Alexandre VII el va erigir sobre el cèlebre Pulcino de Bernini, una escultura d’elefant. Diuen que el pintoresc conjunt del monument representa les tres grans cultures mediterrànies a través del seu element més representatiu: un elefant (Mesopotàmia), un capitell (Grècia) i un obelisc (Egipte).

L’emperador Dioclesià va portar un altre obelisc egipci, el Dogali, també per al temple d’Isis. Actualment commemora la batalla de Dogali, entre Eritrea i els colonialistes italians. Els 461 morts italians es recorden en aquest obelisc ubicat a les Termes de Dioclesià, ben a prop de Termini.

El vuitè i últim obelisc provinent d’Egipte és el Matteiano. Com molts dels seus compatriotes, prové d’Heliòpolis (cosa gens estranya, ja que era la ciutat dedicada al culte del Sol), i va ser situat inicialment al temple d’Isis. Aquest obelisc, el més petit de Roma, decora el parc de Villa Celimontana.

De fet, fins fa poc encara hi hagué un altre obelisc dels temps antics. Durant la campanya africana de principis de segle passat, l’exèrcit italià va robar l’obelisc d’Aksum, a Etiopia. Els feixistes van col·locar-lo a Porta Capena, i allí es va quedar fins que el 2002 un llamp el va colpejar, i els romans, per estalviar-se més maldecaps, van decidir, molt gentilment, retornar l’obelisc, ben socarrimat, a la terra de la qual no hauria d’haver marxat mai.

L’obelística romana, però, no s’acaba aquí, ni de bon tros, i és que si d’alguna cosa manquen els descendents d’Ovidi i Sèneca és de mesura, o encara millor, si d’alguna cosa poden fer bandera, és de desmesura. Una de les grans qualitats de la faceta conqueridora de l’Imperi fou l’assimiliació de tots els atributs positius de les cultures, societats i civilitzacions vençudes. Així, tan bon punt van trepitjar la sorra d’Egipte i van xipollejar en les ribes fèrtils del Nil, els romans van enamorar-se dels obeliscs i van posar-se mans a la feina per aprendre a fer-ne i traslladar-los a Roma. D’aquesta fal·lera egípcia en forma d’obeliscs en trobem, actualment, cinc magnífics exemplars.

El primer forma d’una de les estampes més conegudes de Roma, la Fontana dei Quattro Fiumi de Piazza Navona, del mestre Bernini, coronada per l’Agonalis des del 1651 després que hagués ocupat el Temple de Serapis i el Circ de Majenci.

El segon el podria contemplar cada matí Silvio Berlusconi si no fos tan cul de’n Jaumet i dormís alguna nit a casa. En efecte, el Quirinale, que originalment formava part del Mausoleu d’August, va ser recol·locat per Pius VI el 1786 sobre el turó del Quirinale, l’actual residència oficial del Primer Ministre Italià. L’obelisc Esquilino també formava part de l’Ara Pacis (seu del repòs etern del fill adoptiu de Cèsar), però Sixt V, després de desenterrar-lo, va situar-lo al darrere de la Basílica de Santa Maria Maggiore, al cim del turó Esquilino, del qual prèn el seu nom actual. La perspectiva exterior, des de la magnífica escalinata, amb l’absis al centre i dues cúpules bessones a banda i banda, és senzillament superba.

Probablement l’obelisc més rodamón de la ciutat és el Salustiano. Al llarg dels segles va ocupar diversos emplaçaments, des dels jardins de Salusti fins a la Plaça de San Giovanni in Laterano. I xino-xano va arribar al cim de la Trinità dei Monti, dalt de tot de la Piazza Spagna, on s’ha quedat fins ara, no pas perquè així ho decidís Pius VI, sinó perquè algú seria capaç de trobar un motiu per moure’s d’un indret prodigiós com aquest, a només 135 graons del cel?

Ara que, si es tracta de donar voltes, l’obelisc Pinciano no té rival. Adrià va construir-lo per decorar la seva exhuberant ciutat del plaer, Villa Adriana, concretament per a la tomba d’Antínous. Però tothom sap que tots els camins porten a Roma, i els destins dels obeliscs no són cap exepció. Doncs, Heliogàbal el va traslladar al centre del món clàssic per decorar la spina del Circ Varià. Després de segles en l’oblit, va ser redescobert als voltants de Santa Maria Maggiore, i va iniciar un itinerari digne d’un vagabund: Palazzo Barberini, Vaticà i Pincio (1822), el turó de Villa Borghese, on ha romàs fins avui, gaudint d’un descans ben merescut.

Això és tot pel que fa als obeliscs mil·lenaris. Tanmateix, Roma sempre es guarda l’última paraula, de manera que els egiptòlegs més exigents veuran sadollada la seva set obelística amb els cinc obeliscs moderns de la ciutat, cap dels quals, però, mereix una atenció gaire especial: el de Villa Medici (còpia d’un original de Florència); els dos de Villa Torlonia, de granit; el de Foro Italico, de marbre de Carrara, dedicat a Benito Mussolini (i que encara llueix la inscripció Mussolini Dux); i el de l’EUR, construït en motiu de les Olimpíades de 1960 en honor a Guglielmo Marconi, un brillant enginyer elèctric que hostenta l’honor -fals- d’haver inventat la ràdio.

Esperem que la Cleopatra, reina entre les reines, no se’ns enfadi i ens perdoni aquesta pinzellada romana banyada pel sol d’Egipte. Al cap i a la fi, no hi ha cap indret al món on hi hagi tants obeliscs, i no podia ser d’altra manera, tractant-se de la ciutat més prodigiosa de l’univers.

Publicat dins de Città | Deixa un comentari

Històries del 492 (Prometeu a l’autobús)

Dilluns, 23 de maig de 2011

La Vanessa surt de casa a les sis en punt. Quan passa per davant del forn de pa, tot just clareja, i el sol ja despunta per damunt els blocs de ciment, inabastables en la seva immensitat, altius com gegants de pedra que es desvetllen d’un son profund. Mentre fa camí cap a la Tiburtina, revisa mentalment el dinar de la Chiara (una mica d’arròs bullit, pa amb pernil, i un iogurt de llimona, el seu preferit). Avui anava justa de temps i potser s’ha oblidat d’alguna cosa. Però la Vanessa és més viva que la fam, i l’última cosa que faria, malgrat els seus vint-i-tres anys, és espifiar-la en el dinar de la nena. Pot oblidar-se d’una rentadora durant tres dies, pot no recordar l’hora de la visita al metge, pot fins i tot confondre la direcció de la línia de metro, però amb la Chiara, mai no s’equivocaria. 

Deixar la nena amb la cangur no li acaba de fer el pes (i mira que és maca, la noia, una estudiant de Periodisme que ja treballa a la RAI però que trigarà deu anys en aconseguir un contracte professional), però no té alternativa. Cada mes ha de pagar el lloguer, les factures i ha d’omplir de queviurse els dos prestatges minúsculs de la cuina diminuta. I a la Chiara, evidentment, no li pot faltar de res. Això ho té claríssim. Segurament és aquesta necessitat, aquest impuls de recolzar-se emocionalment amb la petita, fruit verd d’una nit èpica a la Prenestina, el que la fa llevar-se cada matí a trenc d’alba, creuar la ciutat a les palpentes, i plantar-se a les set en punt a la terminal de la Tiburtina. Com que ja porta l’uniforme posat, es dirigeix directament al vehicle que li han assignat, i pren posició al volant amb una fermesa i una decisió impròpies d’una noia de vint-i-tres anys.

Quan el rellotge l’avisa que falten cinc minuts per les set, la Vanessa engega la maquinària i deixa que els motors s’escalfin una estoneta. El dia serà llarg, i el trànsit promet ser memorable. Roma no en perdona ni una. I encara menys a les hores punta. A les set en punt, la Vanessa, que duu els cabells de color tabac recollits en una cua de cavall d’allò més natural, s’escura la gola, parpalleja amb força per escampar el tel de boira dels ulls melosos, tan bonics i tan prematurament preocupats, engega els llums, posa primera, i deixa enrera la tètrica terminal rumb al Verano amb la seguretat de l’amazona solitària que puja al cavall per explorar la plana salvatge.

La Vanessa condueix amb els cinc sentits, coneix tots els secrets de l’aparell, i poc a poc va acostumant-se als rituals de l’ofici. És observadora nata, i té un habilitat especial per copsar i analitzar tot el que passa al seu voltant, unes qualitats que, sumades a l’entusiasme propi de la joventut i a una energia inesgotable, li auguraven un futur prometedor com a un dels expedients més brillants del Liceo Giuseppe Verdi, on es va graduar fa cinc junys, poques setmanes abans que el Valerio la prenyés aquella nit d’agost en què el cel cremava de calor.

Mentre l’autobús dibuixa lentament una semicircumferència resseguint el perfil corvat del Verano, un estol de dones grans s’acumula a la part davantera del vehicle. Entre elles, la senyora Mercedes, que fa seixanta vint-i-set anys que, dia sí dia també, porta un clavell a la tomba d’en Paolo, l’home que estimava i que va perdre en una batalla campal perifèrica de la qual no va poder fugir. Encara que la copsi pel retrovisor cada matí sens falta, la Vanessa no pot evitar sentir un estremiment quan veu entrar aquella dona, tan digna i malgrat el dol encara tan bella, amb el clavell a la mà i la memòria gravada a la cara. 

Després del Verano, el 492 enfila Cesare de Lollis i després Ramni, els ravals de la ciutadella universitaràia. El rovell de l’ou. Entremig de les carpetes, les ulleres de pasta i els mòbils d’última generació, a la Vanessa li sembla distingir entre els caps algun dels seus antics companys de classe, però és massa ingènua per sentir una certa injustícia en adonar-se que és ella la que hauria d’agafar l’autobús cap a les aules, i no pas aquella colla de cafres que anaven a classe bàsicament per fer una becaina i per enviar-se missatges els uns als altres. Val a dir que entre aquests cafres no hi havia en Valerio, que si bé quan s’enrabiava feia tremolar les parets, tenia alguna cosa que el feia especial. La Vanessa no hagués sabut dir mai que era, això que tenia en Valerio que no tenien els altres, però aquell estiu infernal la Vanessa hi va caure rendida més per inèrcia que no pas per voluntat, més per curiositat que no pas per decisió. La Vanessa no hi pensava massa, en en Valerio. No tenia temps ni per pensar en ella, i no es podia permetre de cap manera abraonar-se als cants de sirena dels amors juvenils, com un nàufrag s’aferra a un tros de fusta. De fet, ara que hi pensava un instant mentre el semàfor enrogia, quan feia que no el veia? No va ser el dia després del part, en aquella habitació blanca que feia pudor de resclosit? Mare meva, si havien passat cinc anys! Passada l’agonia de la clínica, en Valerio no va tardar gens a seguir els passos dels pocs familiars que -per simple compromís- s’havien dignat a venir a veure la jove mare, i es va esfumar com tots ells, sense deixar rastre. En Valerio, i tot el que hi va haver abans d’ell, havia quedat enrunat als soterranis del seu interior, i la Vanessa, que no n’havia conegut cap abans d’ell, perquè tot  i que era preciosa quasi no parlava amb els nois i no s’adonava que mig institut hagués donat un braç per acaronar-li el seu, hi havia erigit, tal vegada inconscientment, un monolit rocós per no destapar mai més uns records que avait no serien més que un grapat d’imatges borroses.

Passat San Lorenzo, l’aroma partisana és substituïda per l’olor agra del Castro Pretorio, el conglomerat mastodòntic de les casernes militars romanes. A part d’algun oficial malcarat, l’autobús s’omple momentàniament de joves soldats amb les galtes rasurades i els pòmuls colrats. Entre ells, en Giacomo, vingut de la punta de la bóta per obligació paterna. Un altre pobre calabrés atrapat en l’absurda i sagrada tradició de les famílies militars. Son pare era un tinent famós en tota la contrada, i son avi havia lluitat a Líbia i a Sicília contra els aliats. En Giacomo, en canvi, més que en fusells pensava en el vellut del teló del teatre i de les butaques de platea, i somiava en pujar a l’escenari algun dia, una dèria “passatjera i de marietes” que, com una mala herba punyetera, son pare s’acabava d’encarregar d’escapçar del jardí adolescent del seu fill enviant-lo a Roma a “fer-se home” i a “deixar-se estar de bajanades”.

El dia es va escolant, i mentre la bòveda del cel explora tots els matisos rojos i ocres de la paleta de Giotto, la Vanessa segueix amunt i avall el periple del 492. Mentre enfila per enèsima vegada el Corso del Rinascimento, la Vanessa descobreix un paral·lelisme evident entre la monotonia de l’autobús i una història que un dia els va explicar la senyora Angela, la professora de llatí, la història de Prometeu, al qual una àguila menjava de dia el fetge que de nit li tornava a créixer, dia rere dia, per haver robat el foc als Déus. I com Prometeu, la Vanessa esperava, sense voler-ho, una mena d’Hèracles que la vingués a rescatar de la rutina a la qual estava lligada.

Més endavant, ja cap al vespre, quan el 492 voreja el Tevere a l’alçada de Ripetta, la Martina s’afanya per encalçar l’autobús que se li escapa pels pèls. Sap que el pròxim trigarà força en arribar, així que opta per no treure’s l’uniforme i arribar a casa vestida de vigilant de museu. Fa tres mesos que passa deu hores al dia en una cambra mal il·luminada amb fotografies i documents de la Història de l’Unitat d’Itàlia. L’exposició havia de ser l’èxit de la temporada, però el cert és que passa més hores sola que no pas acompanyada. Emborratxada de solitud, la Martina, que fa ulls tristos i no deixa de mirar dissimuladament un noi alt com un Sant Pau que sembla italià però que en realitat no ho és, s’ha acostumat a seure amb el cap cot, de manera que cada cop que s’incorpora, lentament i amb la gràcia que revela el gen inconfusible d’una romana autèntica, un ble de cabells castanys li tapa la meitat de la cara. La Martina detesta la seva feina i odia haver d’arribar a casa i escoltar els grunys famèlics de son pare i els laments histèrics de sa mare, però entre una cosa i l’altra, quan el 492 creua el Ponte Cavour enmig del crepuscle primeverenc, troba un instant de repòs quotidià, efímer i irrepetible, que li reconforta l’esperit i l’omple de pau.

La Vanessa no és aliena a les pinzellades de bellesa que la ciutat, la seva Roma, li ofereix a través de les finestres opaques de l’autobús. De vegades, quan condueix gairebé de forma instintiva, com per inèrcia, es veu a ella mateixa no gaires anys enrere, reclosa en la solitud de la seva cambra, i assaborint en solitari el plaer d’omplir de colors una tela blanca nova de trinca. De petita, a la Vanessa tothom li deia que hi tenia la mà trencada, en això de pintar. “Ai, que maco!”, “Oh, que bonic!”, “Goita quina nena més eixerida!”, li deien els grans. I ella prou que els sentia, però no els feia pas cas, i a la mínima que podia, s’escapolia dels pantans dels adults i es refugiava en els seus pots i pinzells, a recer d’aquell món que no entenia i que tanta por li feia. I així durant anys i panys, fins que va arribar en Valerio, i la Vanessa, que fins aleshores no havia sentit mai aquell rum-rum al ventre ni aquella tremolor a les cuixes, per un dia va deixar els pinzells sense rentar i els pots sense tancar, va sortir de casa com una exal·lació, i va tornar-ne amb una llavor que no trigaria a germinar.

La Chiara, la nena que li havia fet en Valerio, ocupa els últims pensaments de la Vanessa mentre puja Tritone amunt camí de la Tiburtina, on després de mil viatges, deixarà la màquina, impecable, fins al matí següent. La ciutat fosqueja, a les cuines de San Lorenzo les olles a pressió ja xiulen i les escudelles fan xup-xup, i els últims estudiants abandonen a corre-cuita la biblioteca per anar a fer el got abans de sopar, procurant no fer tard i que la mama no s’enfadi, que la sopa freda no val res.

Amb la jaqueta i els pantalons oficials guardats curosament a la seva guixeta, la Vanessa saluda educadament els seus superiors i fa via cap a casa. Pràcticament no veu mai el barri a llum del dia, només els diumenges, quan surt a comprar el pa i s’endú la Chiara al parc. Li agrada estirar-se a l’herba i posar-se la nena al damunt, i somriu interiorment quan comprova que els seus propis rínxols de color tabac, aquells rínxols que van embogir en Valerio i mig institut, ja s’intueixen en la closca ferma i tendra de la Chiara.

Tan bon punt fica la clau al pany, sent com la petita corre amb penes i treballs cap a la porta i rep la mare, tan jove, amb una abraçada que elimina del magí de la Vanessa totes les borrasques del dia. Paga a la cangur de la tarda tot el que li deu, i abans de fer-se una truita o d’obrir una llauna de sardines, prepara les farinetes de la Chiara. A mig sopar, mentre malda perquè la nena s’acabi el plat, truquen a la porta. És un noi d’una planta envejable, morè, amb unes temples serenes i un nas recte i prim, perfectament proporcionat. La Vanessa es fixa en els clots de les galtes: hi té una piga a banda i banda. És el nou veí del quart, li explica, es diu Salvatore, és pintor, i aprofitant que se li ha acabat el sucre, ha trucat a la porta de la Vanessa perquè les veïnes de l’entresòl li han assegurat que al tercer hi viu “una noia encantadora que sempre fa ullets tristos, i que no té mai un no per ningú”. Efectivament, la Vanessa, vermella com un pebrot, li deixa el pot del sucre i també un tros de pastís de poma, que “la darrera fornada li havia sortit la mar de bona”. S’acomiaden, i en el precís moment en què les entremeliadures culinàries de la Chiara la desvetllen d’un somni inesperat, la Vanessa pensa en com s’ho farà per trobar un moment per deixar la nena i sortir a comprar-se un vestit i unes sabates. Ha quedat dissabte a la nit per sopar amb el nou veí del quart.

Publicat dins de Uncategorized | 3 comentaris

Per un grapat de sestercis…

Dimarts, 17 de maig de 2011

Totes les històries tenen un principi, i aquest inici acostuma a ser un viatge. Els primers jueus de Roma van arribar a l’aleshores ciutat dels Cèsars al voltant del 160 aC. Venien d’Eretz (Israel) i fugien de la persecució d’Antíoc, rei siri.

Com tots els episodis de la vida del poble jueu, la història del ghetto de Roma és amarga. Per començar, la paraula ghetto no és pas romana, sinó veneciana. Diu la llegenda que Ghetto és el nom d’una foneria de Venècia on el 1516 foren reclosos els jueus de la ciutat dels canals (en italià, l’acció de fondre metall s’anomena gettare). La història, doncs, ve de lluny. Més enllà de l’anècdota de la foneria, ghetto indicava en general una zona de la ciutat pròxima al riu, pantanosa i de sòl inestable (i, per tant, propensa a malalties i esfondraments), en la qual els hebreus eren reclosos.

El ghetto de Roma, que data del juliol de 1555,  és el segon més antic del món, i va ordenar-ne la construcció el Papa Pau IV, que va imposar als jueus un impost especial per construir una muralla al voltant del Ghetto amb cinc portes per aillar-la de la resta de la ciutat. Els hebreus, doncs, van finançar i consturir la seva pròpia presó. Tots els habitants del Ghetto havien de portar una peça de roba de color groc per poder ser fàcilment identificables, cap d’ells no es podia casar amb cristians, només podien treballar de pescadors o recollint roba usada, i no podien sortir de nit, sota càstig de rebre un bon raig de fuetades.

Malgrat les inclemències i les penalitats, la comunitat jueva no només va sobreviure sinó que va augmentar. Al cap dels anys, 5.000 persones van arribar a viure en una zona minúscula. La manca d’espai va obligar-los a erigir edificis de cinc o sis pisos d’altura sense cap mena de salubritat ni higiene. Res no els resultava fàcil, als jueus, sota l’assot del Vaticà, però com diria Hyman Roth, un gàngster compatriota seu, “no em vaig queixar, i vaig seguir treballant”.

No va ser fins que Garibaldi i les Camises Roges van posar els peus a Roma i van convertir-la en capital el 1870, que el curs del calvari hebreu va donar un tomb. Les muralles van ser demolides, els jueus van adquirir el mateix rang ciutadà que la resta de romans, i molts edificis del barri, l’estat del qual era ruïnós, van ser enderrocats per facilitar la construcció del Lungotevere, les muralles ciclòpies que havien de protegir la ciutat de les inundacions del riu.

Un altre fet clau per a la millora del Ghetto fou la inauguració, el 1904, de la sinagoga més gran d’Itàlia (a la majestuosa Via Catalana, per cert), un edifici elegant dissenyat pels arquitectes Costa i Armanni que combina estètica babilònica i elements Art Nouveau. Un bon pastiche, vaja, en clara dissonànica amb l’harmonia i l’elegància coherents -malgrat el caos aparent- de la resta de la població. El Museu Ebraic de Roma, a l’interior del temple, guarda els testimonis dels 22 segles d’existència de la comunitat jueva a la ciutat.

La història, tanmateix, encara li reservava una altra vosca de rosca, cortesia del Nazisme i la Shoah. A l’alba del dissabte 16 d’octubre de 1943, un batalló de cent soldats alemanys va entrar al Ghetto i se’n va endur 1022 hebreus, entre els quals 200 nens. Els presoners van ser traslladats a l’estació Tiburtina, al nord de la ciutat, i van ser carregats en vagons fins al camp de concentració d’Auschwitz, on van arribar el 22 d’octubre, després de cinc dies de viatge. Només 17 deportats (cap infant) van sobreviure a l’Horror.

El 13 d’abril de 1986, el Papa Joan Pau II va visitar la Sinagoga i va demanar perdó al poble jueu de Roma per tots els sofriments infringits pels seus predecessors. Des del 1982, en què un comando palestí va atemptar contra la Sinagoga i va matar un nen de dos anys, les mesures de seguretat són extremes.

Què en queda, però, avui, del Ghetto, després de tantes penalitats? Resulta que, enmig de la jungla del centre de Roma, el barri jueu apareix com un oasi de tranquilitat i com un dels indrets més fascinants i suggerents de la ciutat. Tot i que la majoria d’edificis antics no han sobreviscut a les inclemències del temps i de la Història, les petjades del passat són profundes, i la marca hebrea, omnipresent. Com tots els calls de les ciutats catalanes, el Ghetto romà és un entremat laberíntic de carrers estrets, pedregosos i serpentejants. De tant en tant, un carrer sinuós i aparentment cul de sac condueix a una placeta encantadora, com la Piazza Matei, al bell mig de la qual regna la Fontana delle Tartarughe, de Taddeo Landini, amb les cèlebres tortugues de Bernini.

No obstant les meravelles del passat i les ruïnes arqueològiques, com l’imponent Portico d’Ottavio, construït per August fa més de 2.000 anys, i que durant 800 anys va ser seu de l’únic mercat de peix de tota la ciutat, el Ghetto és molt més que un museu a l’aire lliure. Els paladars més exigents hi trobaran els racons ideals per completar l’itinerari gastronòmic de la ciutat. La riquesa gastronòmica de Roma és inconcebible sense un plat de carxofes de Da Giggeto o sense una plata de pastes hebrees de la taverna Kosher. El Ghetto, en definitiva, explica un bocí de Roma. Amarg, sí;  trist, també; melancòlic, sens dubte; però també poderós, orgullós i bell. I en explicar un bocí de Roma, explica un bocí de món.

Publicat dins de Città, Llocs màgics | Deixa un comentari

Laura a la ciutat dels sants

Diumenge, 24 d’abril de 2011

La Laura. Ai, la Laura. L’hauríeu de veure, la Laura, tan maca, mentre camina per la Via del Cipresse, i hauríeu de veure la cara que fan els turistes i els mateixos romans, que no se’n saben avenir, de tan radiant com és, tan bonica, la Laura, tota joiosa i innocent, fonent-se amb la llum trasteverina de les tardes d’abril.

Ai, la Laura, que avui sortia trista de casa, i ningú, tret d’ella, no sabia per què. Ni tan sols el vell Antonio, son pare, cinquanta-tres anys servint cafès a Garbatella, que la coneix millor que ningú, i que, ni amb una de les seves llambregades sota les celles molsudes, no es pot ni imaginar el que li passa a la Laura, tan tendra, que ha baixat les escales centenàries del casal amb el cap cot per primera vegada.

Estrenava el vestit estampat negre que es va comprar la setmana passada, aquell vestit de la Via della Scala que tenia ullat de feia mesos i que, tal i com ella havia previst amb càlculs prodigiosament exactes, li acariciava els malucs i la cintura amb una perfecció divinal. Hi tenia la mà trencada, en qüestions estètiques, i el cert és que aquest vestit, que va fer embogir els obrers que pintaven de vermell la façana de la rectoria del barri, li anava com anell al dit. Ningú en tot el rione no tenia el perfil de la Laura, i ella, objecte freqüent de comentaris sucosos a les tertúlies del cafè San Calisto, probablement era la que menys hi pensava. Tal vegada era aquesta naturalitat, que la feia sortir de casa sense pintar, sense recollir-se els cabells, sense mirar-se al mirall, el que la feia tan irresistiblement encantadora.

Prou que s’hi fixava, l’Enzo, el pastisser, cada cop que la Laura passava flotant davant del negoci ancestral dels Faggioli, del qual ell, el tímid Enzo, amb tot just quatre pèls al mentó, seria, algun dia, i si Déu vol, la sisena generació. Un aprenent de matemàtic s’hauria adonat que cada dia, puntualment, a la fornada de les cinc, en sortia una peça malgirbada. Un rodó de mig abonyegat, una punta de croissant esbiaixada, o un canollo esquerdat. Era culpa del pobre Enzo, la destresa precoç del qual resultava insuficient per dissimular el trasbals que li causaven les vuit gambades i mitja que la Laura necessitava per creuar l’aparador del local, des de dins del qual, darrere el taullel, l’Enzo l’esperava cada tarda amb el cor en un puny.

El vestit era francament bonic. Semblava que no pesés, de tan lleuger com era, i hauríeu dit que els colors de l’estampat esclataven com una tempesta de llums espurnejants. Però no hi havia secrets, en aquesta peça tan senzilla. L’únic secret, aquí, era la Laura, tan ingènua, que no es va adonar de com el respectable senyor Matthäus, parlamentari alemany de vacances amb la família, l’examinava atentament des de la terrasseta d’un bar mentre buidava la tercera canya del dia.

El senyor Antonio era respectat, gairebé diríem que temut, arreu del barri. Tothom coneixia el seu tarannà i la duresa del seu caràcter, i les enraonies que circulaven sobre el seu passat partisà oferien més ombres que no pas llums. El senyor Antonio se’n reia, de totes les velles rabiüdes que l’espiaven amb les persianes mig tancades, i es burlava silenciosament dels vells camarades del San Calisto, vells companys de fatigues dels anys daurats de joventut, que en murmuraven tota mena de bestieses dia rere dia. La meitat d’ells ja criaven malves al cementiri Cestio; l’altra meitat, havien sucumbit a les cremors de l’alcohol i esperaven, tremolant de fred com les fulles dels pollancres tiberencs, un infart imminent. El senyor Antonio només tenia una debilitat. Només una, la seva filla Laura. Hauríeu dit que no tenia ulls i amor per ningú més, i segurament tindríeu raó. Per al senyor Antonio, que havia vist món i coneixia de dalt a baix les misèries del seu país, totes les coses bones de l’existència es limitaven a contemplar la filla, única herència de la dona, l’esplèndida Violetta, morta en el part fa vint-i-tres anys. Una eternitat.

La Laura, que en aquell moment atravessava el Vicolo del Cinque a la recerca d’una font -en la qual refrescaria amb la gràcia d’una Diana-, pensava sovint en la mare que no havia conegut, però no n’havia parlat mai amb ningú. Tot el que en sabia era el nom. La resta, ho havia anat deduïnt a partir dels silencis taciturns de son pare i de la seva pròpia fantasia. Uns ulls qualssevol haguessin assegurat que la Laura era d’aquelles persones privilegiades que no patien mai, allunyades del sofriment quotidià del qual tota la gent del districte estava amarada. Però no era pas així. La Laura, tan bella, tan tendra patia, i tant, que patia! Les nits eren un suplici, i a l’alba, incapaç d’aclucar l’ull, eixia sovint del casal i vagarejava inconscientment pels carrerons trasteverins, el seu petit atzucac, el seu laberint particular.

Aquesta tarda, després de la fornada de les cinc, l’Enzo havia sortit uns minuts de l’obrador per anar a buscar unes pastilles que la seva àvia li hi havia encomanat. I a l’Enzo, que era un tros de pa i un nét exemplar, se li ha acudit comprar-li un ram de clavells per fer-li menys amarg el tràngol infinit dels medicaments. Mentre destriava set clavells esplèndids d’un cubell immens, amb la mateixa delicadesa d’orfebre amb què col·locava les ametlles i els pinyons als tortells dominicals, l’Enzo ha vist, a la llunyania, una figura que li resultava càlidament familiar.

En efecte, era la Laura, que rivalitzava en harmonia i lluminositat amb els ocres i els rojos de la Via della Lungaretta. Certament, alguna cosa tèrbola li rondava pel cap, a la trista Laura. De ben segur que son pare no era, ja que el senyor Antonio tenia una salut de ferro i el cap més clar de tot el veïnat. I a la Laura ningú no li coneixia amors ni dèries ni obsessions. Ni tan sols la senyora Giulia, la bruixa del barri, que ho sabia absolutament tot de tothom. No es movia un bri de pols que ella no se n’assabentés. Tanmateix, el secretisme de la Laura havia vençut l’afany de tafaneria de la vella indiscreta. Què podia, ser, aleshores, allò que preocupava la Laura? 

Amb el ram de clavells vermells a la mà, l’Enzo es disposava a creuar el carrer que l’havia d’apropar al seu anhel impossible. Algú li hauria d’haver dit que n’hauria d’haver comprat de negres, perquè en aquell mateix instant, la Laura, tan jove, que badava, embadalida amb un feix de llum que es filtrava entre el fullam, no ha vist el tramvia que tombava rabent la cantonada i que se l’ha emportat per sempre.


Publicat dins de Città, Personatges | Deixa un comentari

Papa, jo vull ser Russell Crowe

Dissabte, 23 d’abril de 2011

Papa, jo vull ser gladiador
Papa, jo vull matar esclaus
Papa, jo vull saltar a l’arena
Ai, papa, jo vull ser Russell Crowe.

I el pare es desesperava,
ell que era tan honorable,
potestat de les jornades líriques
de les lletres romanes.

La veritat és que no comprenia
quin cony de fill que tenia
si tenia tot el que volia:
tenia vestals, tenia orgies.

De sestercis no n’hi faltaven,
ni cultura ni ensenyança
de la pulcra i refinada
aristocràcia romana.

Papa, jo vull ser Espartac
Papa, jo vull matar patricis
Papa, jo vull assaltar domus
Ai, papa, jo vull ser Kirk Douglas.

I el pare des de les grades
com patia i com plorava
que és que els carros del circ
perseguien el seu fill i l’encalçaven.

Fins que un trident va arrancar-li
els collons d’una estocada.
L’hemorràgia era imparable,
una mort inevitable.

Va morir al capvespre
a la infermeria de l’amfiteatre.
El seu fill moria gladiador,
ple de glòria i ple de fama,
ple de roses a la tomba
(avui que és 23 d’abril)
llibres, contes i llegendes,
i als balcons, geranis negres.
Ai, Papa, el teu fill ha mort gladiador.
Ai, ai, ai…

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari